Què és més?
L’ésser humà és inquiet per naturalesa. Sempre busca noves respostes enfront les adversitats i desitja superar-se a si mateix. Si l’home sempre "vol anar a més" caldrà que ens preguntem "què és més" per a nosaltres i, alhora, què ens podem permetre com a societat i habitants d'aquest planeta.
Preguntem-nos “què era més” respecte a un passat recent, fins i tot a un present que se’ns escorre entre els dits: endeutar-nos amb un pis, aconseguir un lloc de treball vitalici, comprar un cotxe, hipotecar una segona vivenda... Senzillament, teníem la possibilitat d’aspirar-hi. I ara, “què és més”? Quins valors prioritzem i, per una altra banda, quins elements del nostre entorn revaloritzem, són algunes de les grans qüestions que ens ocupen.
L’elevada esperança de vida i els constants canvis de cicle que transcorren al llarg d’aquesta donen lloc a dificultats de comprensió –vers el propi sentit de l’existència– i de l'elecció de la direcció que l’individu ha de prendre –perseguit per una sensació de neguit constant davant l'especulació que es fa d’un futur cada cop més mutable. En aquest escenari, les institucions educatives i formatives poden guanyar un espai de centralitat decisiva en el si de la comunitat si demostren la capacitat de nodrir l’ànsia de coneixement de l’home i d’anticipar-se als reptes que presenta el quotidià.
Indefectiblement, hem de trencar amb la concepció actual de què a l’escola tot hi té cabuda. Ara bé, davant d’aquest repte, a què hem de renunciar o donar prioritat? Enric Roca proposa que “s’han d’oferir aquelles bases fonamentals sobre les quals tots els talents puguin desenvolupar el màxim del potencial que tenen i no es dispersin en qüestions col·laterals i irrellevants”1. En el darrer dels quatre pilars bàsics que formula, concretament “ensenyar a viure i conviure”, hem de preguntar-nos si l’escola i la família faciliten prou eines per enfrontar-s’hi. És a dir, estem mostrant prou bé que tota relació humana es basa en la renúncia a la possessió de l’altre? O que l’estat d’ànim que caracteritza a la felicitat no s’assembla res a un plaer puntual sinó, entre d’altres, a un continu exercici de les nostres virtuts i talents?
Si l’escola agreuja la seva crisi patirà una greu residualització. I la figura tradicional de centralitat del mestre i del professor també. No podrem justificar l’acció d’un sistema que superi els actuals índexs de fracàs i abandonament. N’és un clar exemple que, a mig termini, qui es llença a la recerca d’un títol que l'acrediti per a treballar i sistemàticament no trobi feina, acabarà recomanant als que el succeeixen que no escullin l’opció que els hi ofereixen algunes institucions formatives. I aleshores què?
Si les institucions fan fallida el darrer que ha de fer l’individu és sentir-se culpable del seu sentiment de fracàs respecte a les expectatives creades per tercers. Ha d’apostar amb decisió pel reforçament intern, l’autodeterminació i, si s’escau, una actitud autodidacta vers l’aprenentatge. Són aquestes institucions i el món adult els que no fan prou èmfasi per adaptar-se als temps. Infants i joves han de comprometre’s i esforçar-se dia rere dia, car tenen l’obligació moral de superar els dogmes del present que, a hores d’ara, són poc favorables a l’acompanyament del seu desenvolupament humà, intel·lectual i professional.
Prioritzarem la formació del ser davant l’afany del tenir? En aquest sentit, es tornarà una prioritat transversal i de primer ordre, passant per les famílies fins a l’administració pública, l’educació i la formació dels nostres fills? Prenent consciència no serà suficient i haurem d’actuar en diferents direccions. Una proposta –ara per ara aturada per problemes de finançament– l’assenyala la mateixa LEC. És l’anomenada Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació que, malgrat la seva estructura normativa, s’hauria de fer comptant amb els experts i persones de prestigi el més independents possible, sense servituds polítiques. Parlem de la creació d’una agència realment autònoma que guiï i fiscalitzi l’activitat del govern que administra les polítiques educatives, sigui del color que sigui. Aquesta, recolzaria l’acció política aportant un valor afegit gràcies a la confluència de mestres, pensadors, especialistes, professors, científics, directius... És a dir, realitzar un exercici sostingut d’estudi del present cap al futur tractant d’anticipar-nos als nous temps, sense oblidar l’herència i l’experiència guanyada en el passat.
Però no s’amoïnin! El món no s’acaba, només es reinventa. I el sistema educatiu –en el seu conjunt i amb visió de conjunt– ha de transformar-se connectant amb les inquietuds i aspiracions més profundes de l’home del segle XXI, tot prenent consciència de que ja no és el dipositari hegemònic del coneixement.
1 Roca, E. (2011, setembre 18) Una cultura comuna bàsica. La Vanguardia. [En línia], Català. Disponible: https://www.edu21.cat/files/continguts/LVG_Enric_Roca[1].pdf [2011, setembre 20]
