Què és això de Bolonya? (II)

Com a continuació del nostre anterior article seguim referint-nos al denominat procés de Bolonya, o de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), i entrem ara en el nucli dur dels canvis que proposa.
Els títols de grau tenen entre 180 i 210 crèdits, entenent ara per crèdit l’equivalent a 25 hores de treball de l’alumne, en les seves diverses opcions: classe, estudi, recerca d’informació, treballs de grup, tutoria, etc. D’aquesta manera el seguiment adequat dels 60 crèdits que com a màxim es poden cursar per any demanen un mínim de 1500 hores de dedicació dels alumnes. Aquesta exigència fa difícil que es pugui compaginar el ser estudiant de matrícula completa amb la realització d’altres activitats de manera sistemàtica –treball en molts casos–, com de fet ja ha succeït tradicionalment en les carreres més exigents. D’aquí sorgeix, doncs, l’acusació als acords de Bolonya de no permetre que els estudiants amb menys recursos puguin estudiar i treballar alhora. Què es pot respondre al respecte? A banda d’advertir que hi ha la possibilitat real de beques, les mateixes universitats permeten seguir els estudis a ritmes diferents per als qui no puguin dedicar-hi els temps que un curs complet exigeix. No sembla raonable que l’alternativa hagi de ser el dedicar menys temps als estudis que els necessaris per a cursar-los amb garanties de qualitat.

I la dedicació del professorat? Aquesta és una altra qüestió, car el professorat hauria de dedicar el temps necessari per a fer factibles les hores de dedicació que s’exigeix a l’alumnat. A més, hauria de tenir la preparació necessària per a poder dur a terme un ensenyament en base a competències professionals. En efecte, hi ha el perill que alguns es limitin a penjar textos en el “campus virtual” o a indicar treballs a fer, sota una mínima dedicació de preparació i d’atenció tutorial. Els responsables universitaris haurien de vetllar perquè això no succeeixi, però amb l’estructura actual de funcionariat i d’hàbits docents desenvolupats fins ara serà molt difícil controlar la situació. La universitat pateix una manca d’autoritat acadèmica reconeguda que és comuna a la resta del sistema educatiu, em refereixo a la universitat pública, evidentment.

D’altra banda, cal tenir present que les exigències docents assenyalades venen a aplicar-se en molts casos a grups nombrosos d’alumnes, la qual cosa fa impossible un seguiment acurat de cadascun d’ells com caldria i com assenyalen els criteris pedagògics que comporta l’aplicació dels principis de Bolonya. D’aquí ve la crítica respecte a què Bolonya es vol aplicar a “cost cero”i que això la condemna al fracàs. Si es vol fer bé, hi ha un cost que caldria reconèixer i que sembla que no es pot o no es vol assumir per part de les autoritats corresponents. Amb grups de vuitanta o cent alumnes resulta impossible fer un ensenyament personalitzat, com ja es fa en les universitats europees de qualitat, i que entre nosaltres ha estat substituït per l’extensió massiva dels estudis universitaris amb el mínim de personal docent qualificat i dels consegüents recursos materials i funcionals.

En el sistema educatiu els canvis sempre provoques resistències. Unes justificades i altres fruït de la manca de voluntat per modificar els hàbits ja arrelats. Sempre es poden trobar arguments per oposar-se als canvis, però costa entendre que siguin estudiants els qui més es resisteixin a unes propostes que es difícil creure que els perjudiquen. En tot cas, la majoria de propostes que Bolonya comporta no permet mantenir estudis al nivell de mediocritat en què ara es duen a terme. L’oposició d’una part del professorat a aquest procés pot obeir tant al desig de seguir mantenint les rutines establertes, com a la vinculació amb unes concepcions socials oposades a les vigents a l’Europa comunitària.

Dificultats n’hi ha, però no precisament les que habitualment es fan públiques. D’altra banda, com es ben sabut, “no es poden fer truites sense trencar cap ou”. I aquí hi ha “ous” que val la pena trencar, si realment es vol que la universitat es situï prop de la societat a la qual ha de servir.