Què és això de Bolonya? (I)
Segurament mai el nom d’aquesta ciutat italiana havia estat tant en boca de tothom com en aquests darrers dos mesos. Bolonya es vincula a una reforma universitària que s’ha convertit en font de controvèrsia social, però ... realment és prou conegut el què significa? Intentaré fer-ne una síntesi dels seus aspectes principals, en especial d’aquells que han plantejat més polèmica.
D’entrada el que pretén l’acord de la Unió Europea signat a Bolonya l’any 2000 és fer possible una certa homologació dels títols universitaris entre els seus països membres, afavorint així la lliure circulació d’estudiants entre ells. Al mateix temps, es volia aprofitar l’avinentesa per actualitzar els continguts de les diverses carreres universitàries, vinculant-les de manera més propera a les necessitats dels nostres temps.
Per aconseguir aquestes fites es pretenia una durada equivalent dels estudis i la seva fonamentació en base a competències professionals. Però la primera qüestió ja va plantejar un primer debat entre nosaltres, car la majoria dels països europeus s’han decidit per carreres de tres anys mentre que el ministeri espanyol ha imposat que siguin de quatre, atès que ja partíem de llicenciatures de quatre i cinc anys i de diplomatures de tres anys que demanaven ser llicenciatures. És això un problema? Depèn de com es miri. On els títols són de tres anys els estudis tenen un caire molt general, de manera que després cal fer una especialització de postgrau que dura dos anys més. Aquí els postgraus (màsters) s’han planificat perquè puguin durar un any, encara que alguns en duren dos.
Enfront d’aquesta estructura de grau i postgrau s’ha argumentat que els màsters són estudis cars, que no estaran a l’abast de tots els estudiants per motius econòmics. Realment cal matisar aquesta afirmació. En primer lloc perquè no és obligat fer-los després de tenir el títol de grau, que aquí ja serà prou ampli, en especial en aquelles carreres que han passat de tres a quatre anys (Infermeria, Magisteri, Enginyeria tècnica, etc. ) i en les que ja duraven ara quatre anys, que són la majoria a Catalunya. Altres carreres de tradició complexa (Medicina, Enginyeria, Arquitectura, Veterinària) es mantenen com estudis de més durada. I en segon lloc perquè entre els postgraus n’hi ha d’oficials que tenen el mateix preu que els estudis de grau; altres de propis de les respectives universitats efectivament són més cars, però com ja succeeix ara.
La planificació de les noves carreres en base a competències professionals planteja una altra problemàtica. S’ha argumentat que suposa la supeditació de la universitat als interessos econòmics, al món empresarial, etc. La realitat és que costa pensar que una carrera que va destinada a ser aplicada a un context econòmic/empresarial europeu dels nostres temps no hagi d’estar fonamentada en la preparació adequada per actuar competentment en aquest context. El dubte, en tots cas, pot venir si les competències identificades per a cada carrera són realistes, si s’han determinat amb la participació dels seus destinataris i, sobretot, si la universitat establirà els mecanismes organitzatius i pedagògics pertinents per aconseguir-les en els graduats. Pensem, per exemple, en el que suposa una avaluació en base a competències professionals –que hauria de ser interdisciplinar– en comparació a les avaluacions que habitualment es fan a la universitat. Pot ocórrer que les competències siguin solament un referent en un text oficial, sense més conseqüències per a la carrera implicada.
Per contra, sí caldria tenir present que no tots els estudis universitaris tenen un perfil professional clar, que permeti estructurar-los en competències professionals. Són els estudis més humanístics, que en bona lògica s’han de fonamentar en la coherència dels seus propis continguts. La contrapartida serà que després no es poden vincular a activitats laborals específiques i encara menys exclusives. Si els alumnes ho saben i ho acceptem, no hi ha cap problema. La universitat no té per finalitat solament la de formar professionals, evidentment.
