Què aprendre?
Diverses iniciatives a Catalunya estan plantejant canvis i transformacions per bastir un sistema educatiu al servei de les competències per a la vida dels nostres actuals alumnes. Així, es proposen noves modalitats d'aprenentatge, diverses formes d'organitzar els centres, de distribuir els espais i els temps, de concebre les funcions docents, les relacions dels centres amb la comunitat i entre ells, etc. Aquesta emergent vitalitat innovadora no respon a una moda puntual sinó, més aviat, representa la resposta lògica davant un sistema educatiu que, arreu, està evidenciant una profunda crisi d'acomodació davant les noves i emergents necessitats formatives de les nostres societats.
Com ja va advertir T.S. Kuhn, abans que un paradigma emergent substitueixi l'antic passa un temps –a vegades força llarg– on conviuen tots dos fins que el nou és capaç d'oferir respostes més eficaces als problemes plantejats. Per això, ara, resulta tan important que els plantejaments que es diuen innovadors aportin evidències pràctiques del seu èxit en l'assoliment d'un sistema educatiu més equitatiu i de més qualitat. En aquest sentit, aprofundir sobre les diverses formes d'aprendre dels nostres alumnes que siguin més eficaces i acomodar, en conseqüència, els canvis necessaris per a fer-ho possible resulta essencial perquè les propostes innovadores tinguin acceptació en el sistema.
Paral·lelament a aquest propòsit –com aprendre millor– ens sembla igual de rellevant que comencem a debatre què resulta bàsic d'aprendre. La discussió ja no és plantejar-se què ha d'ensenyar l'escola sinó què han d'aprendre els nostres nois i noies. I, després d'escatir-ho, preguntar-se quin paper ha de tenir el sistema educatiu per a contribuir a aquest aprenentatge. Dins aquest debat no podem seguir pensant a dictar, des de les administracions educatives, un currículum de continguts farcit de temes disciplinaris –com si no es poguessin trobar i adquirir en altres instàncies–. Per contra, ens cal encetar la reflexió sobre què és allò essencial i comú que cal aprendre i que serveixi per a adquirir la resta d'aprenentatges de futur. Aquesta selecció i, alhora, agrupament amb sentit holístic dels continguts i competències bàsiques a aprendre, i del paper que les nostres escoles han de tenir en això, resulta un tema cabdal que hauria de constituir-se en el centre del debat educatiu. I més si pensem que Catalunya, potser aviat, podrà decidir de forma plena sobre el contingut dels aprenentatges a garantir als seus ciutadans. Llavors serà l'hora d'optar o bé per seguir la inèrcia de continuar “el que s'ha fet tota la vida” o fer una aposta decidida per capacitar els seus infants i joves perquè guanyin el futur.
