Quan tot el país educa

Sovint atorguem a l’educació formal (escoles, instituts, universitats...) la responsabilitat de formar les noves generacions amb els valors i els coneixements que una determinada societat determina com a valuosos i imprescindibles per als seus ciutadans. Tanmateix, l’educació formal és només un instrument més, i no sempre el més rellevant, en el procés formatiu dels ciutadans d’un país. Això sempre ha estat així, però ara, amb la influència omnipresent de les pantalles des dels primers anys, encara es fa més palpable.

Malgrat això, hi ha nacions i països on la formació bàsica en valors, cosmovisió i drets i deures cívics com a ciutadans s’aprèn per osmosi amb el mateix context natural i social del país en qüestió. No és el mateix educar-se en un context mediterrani que al sud-est asiàtic, o a l’Amèrica Llatina que al nord d’Europa. I, precisament, mercès a l’experiència d’un viatge recent, voldria fer menció del cas de Noruega, un país amb només 5,5 milions d’habitants, però amb una superfície de més de 380.000 km².

Viatjant per Noruega, és lògic sentir-se aclaparat davant un paisatge majestuós i exuberant, on rius, llacs, salts d’aigua, glaceres i fiords es combinen amb muntanyes de formes impossibles i amb una gran immensitat de boscos. Si la natura et sedueix, encara corprèn més l’entorn humà de casetes de camp i granges en poblets i ciutats, on la construcció amb fusta s’impregna de colors variats i mostra un paisatge humà tan harmoniós com la mateixa natura on s’insereix. En un context així, on l’espai natural i el social es combinen amb total harmonia, els seus habitants, ja des de ben petits, s’insereixen en un context educatiu totalment harmònic. És a dir, la natura educa i l’entorn de viles, pobles i ciutats, amb la seva netedat, equilibri dels espais urbans i l’actitud cívica de la ciutadania, també educa.

Si, a això, hi afegim l’exhaustiva oferta cultural i museogràfica a tot el país, sempre amb espais específics adreçats als més petits i joves, ens trobem que l’educació i la cultura esdevenen omnipresents. Hi ha museus dedicats al mar, a la pesca (del bacallà, del salmó...), a la navegació (als vaixells vikings i als de Nansen i Amundsen per haver arribat a les latituds nord i sud), al ferrocarril, al petroli, a la ciència i la tècnica, a les diferents mineries... I també hi trobem museus més específics, com els del cap Nord, el de les aurores boreals, el de l’esquí i el del patinatge sobre gel, i també els que expliquen la història de cada indret, dels seus habitants i els seus habitatges, el del desplaçats per la II Guerra Mundial... Museus sobre el folklore noruec, amb la reproducció a l’aire lliure de cases de diferents èpoques; museus universitaris, de ciència i tecnologia, i d’altres que combinen art, arquitectura i indústria, o que recorden personatges rellevants en els camps de la literatura, la poesia, la pintura i la música. Cal destacar l’existència d’un museu internacional de l’art infantil. Així, totes les institucions culturals reforcen, amplifiquen i contextualitzen els continguts escolars. L’educació, per tant, ho té molt més fàcil que en països com el nostre, atès que tot l’entorn natural i humà resta al servei d’un model social i ciutadà específic on tothom –espais i persones– es mostra disposat a servir de model.

La ciutadania noruega, i també la identitat dels pobles específics com el sami, s’adquireixen mitjançant el coneixement i el respecte per la natura i per la tradició dels avantpassats amb les seves gestes i formes de vida. Una identitat capaç d’afrontar els reptes de futur a partir de la ciència i la tecnologia, però també de l’art i la història. Així doncs, l’educació formal complementa el bagatge comú i ajuda a generar les mateixes oportunitats de progrés per a tothom a partir d’una identitat basada en la memòria i l’ètica del comportament. Tanmateix, no tot són aspectes positius. Es viu amb una certa contradicció el respecte i la preservació quasi reverencial al medi ambient i el fet de ser al mateix temps un dels màxims extractors de petroli i gas que són venuts arreu del món. I també sobta contemplar als fiords grans vaixells de creuer amb milers de turistes deixant una gran petjada quan desembarquen. I, és clar, el clima no és el més acollidor del món, però, d’això, els noruecs no en són pas responsables. En qualsevol cas, i pel que fa a l’educació en un sentit ampli, tant de bo nosaltres en puguem prendre bona nota.

https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2566241-quan-tot-el-pais-educa.html