Quan la vida entra a l’escola…
Notes de la visita a l'exposició del Vinseum al fil de les invariants pedagògiques de Freinet
Quan la vida entra a l’escola és el títol de l’exposició que ha organitzat el Museu del Vi, Vinseum, de Vilafranca del Penedès, sobre els mestres seguidors de Célestin Freinet (1896-1966) que van arribar a les escoles del Penedès: Bartomeu Robreño a Moja, Ramon Costa Jou a Plana Rodona (avui Sant Miquel d’Olèrdola), Josep Santaularia a Sant Pere Molanta, Dolors Piera i Ramón Pachés a Vilafranca i Patricio Redondo a Vilanova i la Geltrú. El període que comprèn els documents exposats, la major part dels quals són les revistes escolars de les escoles que van regentar o dirigir els mestres abans esmentats, va des del 1934 fins el 1937.
La documentació presentada és el resultat de la recerca d’Albert Taulé, qui ha comissariat l’exposició i que és el coautor del llibre Les escoles republicanes a Olèrdola. Freinet i les paraules dels nens (Ateneu Mogenc i Ajuntament d‘Olèrdola, Quadern Històric II, Olèrdola, desembre 2019). El disseny de l’exposició, fidel a la gràfica dels mestres Freinet, és de la il·lustradora Núria Tomàs Mayolas.
El títol d’aquesta exposició suggereix la imatge d’unes portes obertes de bat a bat perquè res important de la vida als ulls dels infants quedi fora de l’escola. I convida a imaginar tot el que és possible fer a una escola quan l’educació s’arrela a la vida i la pràctica educativa del mestre dóna ales als alumnes, mitjançant tot un seguit de tècniques didàctiques adients per al seu aprenentatge, perquè aquests enlairin el seu esperit amb llibertat i la força de la creativitat.
Les notes que segueixen a continuació són fruit de les reflexions que vaig anotar durant la meva visita a l’exposició. I les imatges que les acompanyen són les fotografies que vaig fer d’alguns dels documents i dels objectes exposats. Per tal d’articular un relat coherent amb la pedagogia Freinet, he seguit el fil del seu text Les invariants pedagògiques (publicat l’any 1964) amb la llum dels comentaris de Francisco Imbernón[1]. Aquest breu text condensa els principis del pensament pedagògic de Freinet. Dels 30 principis enunciats, podem subratllar la importància de la Invariant 10, en la qual s’exposa el principi del treball funcional (en la línia de les respostes adaptatives de l’ésser humà i al mateix temps transformadores del seu entorn), en la mesura que representa el principi rector de la pedagogia Freinet, així com de la Invariant 24, en la qual s’exposa el principi de la cooperació escolar, en la mesura que representa el seu principi regulador.
Un dels principis pedagògics de Freinet és l’interès vital de l’alumne com a motor del seu aprenentatge i temporitzador del seu ritme de treball (Invariant 17). Si el treball escolar parteix de les necessitats de l’alumne i té en compte els seus coneixements previs i les seves habilitats, aleshores l’alumne viu de manera coherent la relació d’ensenyament-aprenentatge i treballa amb molta atenció i energia. I un altre principi pedagògic de Freinet, connectat amb l’anterior, és el respecte sobre la base del reconeixement de la dignitat de totes les persones i que a l’escola s’ha d’exigir tant als alumnes com als docents (Invariant 28). I això comporta defenestrar de l’escola els treballs imposats. L’educador ha d’oferir als alumnes un repertori d’eines sense cap imposició i motivar el treball (Invariant 9) perquè aquests les utilitzin lliurement. Perquè més important que l’excel·lència de la producció final de l’aprenentatge dels alumnes és el foment de la cultura de la pau i de la no violència en la vida escolar, que faci possible la seva expressió en les relacions socials quan els infants arribin a l’edat adulta. I això és incompatible amb l’obligació de fer tasques escolars utilitzant l’avaluació qualificadora de les mateixes, i els càstigs quan no les fan, com a mecanismes de coacció i violència que atempten contra la dignitat dels alumnes, destrueixen l’autoritat moral dels educadors i generen desconfiança vers la funció socialitzadora de l’escola.
Una de les primeres impressions que hom té al poc temps de parar l’atenció als documents dels alumnes, tant llegint els textos com mirant els dibuixos presents a l’exposició, és l’autenticitat amb què s’expressen i l’originalitat de la seva creació; no es veu l’autoritat sancionadora del mestre assenyalant el que es pot dir o il·lustrar i corregint segons les seves expectatives i els seus gustos o models. Els escrits i els dibuixos dels alumnes són les seves vivències i, per tant, representen els testimonis de la seva vida escolar o de la seva vida quotidiana amb la família o al poble. Uns testimonis amb l’escala dels seus sentits i pensaments, i no amb la dels adults, perquè poden expressar-se de manera lliure i no per agradar al mestre. Hi ha una relació de proporcionalitat entre el plaer d’aprendre de l’infant i el plaer d’ensenyar de l’adult educador. I el punt d’equilibri roman en el respecte de la natura de l’infant (Invariants 1-3). Quan això es fa, l’aprenentatge dels alumnes flueix de manera espontània i no de manera reactiva, carregat de significació i comprensió.
Enfront del rol censor del mestre, que segrega als seus alumnes segons les qualificacions que fa dels treballs forçats, Freinet vindica el rol d’acompanyant en el procés de la construcció del coneixement i de la descoberta per part dels alumnes de les pròpies capacitats, així com el rol d’orientador dels seus treballs que té com a fita el seu èxit acadèmic (Invariant 10a), la manera més efectiva d’evitar la segregació dels alumnes i fer una escola verament inclusiva. I és per això que en la pedagogia Freinet es dóna tanta importància a les tècniques didàctiques i es fa un gran esforç per diversificar-les, tot i adequar-les als diferents continguts d’aprenentatge. Perquè les tècniques Freinet són procediments que garanteixen l’èxit i compensen les desigualtats d’origen entre els alumnes pel que fa al seu substrat cultural i les seves habilitats.
Aquest nou rol docent, que avui podríem conceptualitzar com a mentoria, s’inspira en les pedagogies de Rousseau i de Dewey, tal com ens adverteix F. Imbernón, en la mesura que posa en valor l’autonomia de l’alumne enfront del directivisme del mestre, i la participació activa i democràtica de l’alumne enfront de l’autoritarisme del mestre o de la institució escolar (Invariants 4-8 i 27), uns valors que oposa a la metodologia escolàstica de l’escola tradicional (Invariant 10b). D’aquesta manera l’alumne se sent protagonista de la pràctica educativa, i no un simple aplicador o mediador de l’ensenyament del docent, i en trobar sentit i utilitat al que fa és capaç d’autorregular el seu aprenentatge i, fins i tot, de generar un autoaprenentatge. En l'assoliment d’aquesta fita tenim, per cert, la clau d’una bona gestió de l’aula i de la disciplina dels alumnes.
Però encara hi ha un altre aspecte a destacar d’aquest nou rol del mestre i és el valor que s’atorga al treball en la construcció del coneixement. Freinet considera que s’ha abusat del joc simbòlic i que s’ha substituït el treball funcional amb el que s’opera en la realitat per jocs que fan abstracció de la realitat. I en conseqüència orienta la seva pedagogia des del treball funcional (Invariant 10c), entenent que a l’escola el treball no ha de començar per un procés d’observació, explicació i demostració dirigit pel mestre, tal com es postula des d’una metodologia escolàstica de signe determinista que cerca una veritat inqüestionable i una producció final homogènia i estandaritzada pel que fa a l’aprenentatge; pel contrari, el treball escolar ha de començar per un tempteig experimental per part de l’alumne a partir dels coneixements i les experiències prèvies. Però una descoberta, cal matisar, guiada pel mestre amb la utilització d’eines i tècniques reals com les que els mateixos alumnes poden trobar als tallers o als laboratoris on treballen els seus pares i les seves mares. Un procés que sempre va acompanyat, cal dir, amb la reflexió sobre la pràctica educativa realitzada, la qual cosa fa possible que l’aprenentatge per descoberta de l’alumne no es conclogui mai en quedar sempre oberta la seva recursivitat.
El treball a l’escola tal com el concep Freinet requereix per a la seva realització de tot un seguit de tècniques didàctiques per assolir els objectius d’aprenentatge, algunes creades ad hoc i d’altres incorporades a l’escola des del món del treball. El conjunt d’aquestes tècniques estableixen noves dinàmiques als processos cognitius dels alumnes: l’aprenentatge (Invariants 11, 13 i 16), la memòria (Invariant 12), la intel·ligència (Invariants 14-15). I també informen un canvi en la cultura del centre pel que fa al règim disciplinari i l’avaluació (Invariants 18-19 i 22-23), l’estil docent (Invariant 20), el treball cooperatiu i la cooperació escolar (Invariants 21 i 24), l’organització escolar (Invariants 25-26) i la funció socialitzadora de l’escola (Invariants 29 i 30). Entre totes les tècniques Freinet, la que més captiva l’atenció dels alumnes és la impremta escolar ja que permet realitzar un producte final, les revistes escolars, amb estima pel treball ben fet i, el que encara és més important, com a concreció de la seva llibertat de pensament i d’expressió.
I abans d’acabar aquestes notes, no puc deixar de considerar una altra impressió que hom té llegint atentament alguns dels escrits dels alumnes inclosos a l'exposició: la presa de consciència de classe i la voluntat de millorar la vida social. A diferència del que passa avui a moltes escoles, en les quals trobem moltes metodologies i projectes pedagògics revolucionaris en el didactisme però conservadors en la pedagogia topocèntrica que concep l’escola com a espai educador privilegiat abstret en el seu funcionament intern, els mestres que practiquen la pedagogia Freinet militen a favor dels valors del republicanisme i de l’ideal il·lustrat: llibertat, igualtat, fraternitat. Per una banda, proporcionen als alumnes les eines per a la seva emancipació a través del treball funcional i cooperatiu. I d’altra banda, fomenten l’anàlisi crítica dels problemes socials i desperten el desig d’una societat més justa. En aquest sentit, les escoles Freinet són escoles del poble i per al poble; un dels aprenentatges capitals és el compromís amb la transformació social mitjançant l’acció col·lectiva.
[1] Imbernón, Francisco (2010), Las invariantes pedagógicas y la pedagogía Freinet cincuenta años después, Editorial Graó, Barcelona.
Enllaços a les exposicions i activitats sobre els mestres republicans Freinet programats a Vilafranca:
Quan la vida entra a l’escola. La tècnica Freinet al Penedès, 1934 – 1937
11 de desembre de 2020 - 21 de març de 2021, Capella de Vinseum
Activitats de l’exposició Quan la vida entra a l’escola
7 de gener de 2020 - 21 de març de 2021, Capella de Vinseum
Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar
15 de gener de 2021 - 21 de febrer de 2021, Capella de Sant Joan
Dolors Piera: Ideals i desencisos d’una mestra republicana
15 de maig, Claustre de Sant Francesc
- Els mestres Freinet a la II República al Penedès a càrrec del Dr. Francesc Imbernón
- Dolors Piera: mestra, sindicalista i política, a càrrec de Cèlia Cañellas
- Dolors Piera: consellera municipal, dirigent comunista i exiliada, a càrrec de Rosa Toran
- Dolors Piera i Ramon Costa-Jou, a càrrec d’Albert Taulé
- La Vilafranca republicana: mirall educatiu català, a càrrec de Ramon Arnabat Mata.
De Freinet al cooperativisme educatiu
13 de març de 2021, de 10:00h a 13:00h, Vinseum
