Proves de 6è i definició d’objectius

Una vegada més, al conèixer les puntuacions de les proves de les competències bàsiques dels nostres alumnes de 6è de l’educació primària, hem tornat a emprendre el debat sobre les anàlisis comparatives de resultats. Constatem algunes variacions respecte als dos anys anteriors però poc substancials en general (tot i que aquestes variacions puguin representar indicadors de tendència que el pas del temps acabarà confirmant o no).
S’ha millorat en la comprensió lectora (sobretot en llengua catalana), en la llengua anglesa i en numeració i càlcul. Aquestes millores poden ser degudes a una major atenció global sobre aquests factors a nivell de centre, el que seria força positiu, o poden ser-ho a partir d’un entrenament sistemàtic abans de les proves per acostumar a l’alumnat al format i procediments d’aquestes competències específiques, la qual cosa no seria tan positiva, encara que no forçosament negativa. És possible que s’hagi produït una combinació d’ambdós aspectes.

En qualsevol cas, els resultats assenyalen que tenim entre un 18,5% (matemàtiques) i un 22,6% (llengua catalana) de l’alumnat de sisè de primària que no assoleix les competències bàsiques en les matèries denominades instrumentals. Per tant, continuem tenint més de 2 alumnes de cada 10 que al finalitzar l’educació primària estan per sota de l’assoliment dels 70 punts de cada competència. A més, cal tenir en compte que un 8,5% del total d’alumnes de 6è no han fet la prova per presentar necessitats educatives especials (5,5%) o bé per pertànyer a l’alumnat nouvingut (2,7%). Per tot això, les xifres no es poden considerar bones, sobretot per a les escoles amb alumnat d’entorns socialment desafavorits (nivell socioeconòmic baix) on, en bona part, recauen sobre centres de titularitat pública, encara que no de forma exclusiva.

Davant d’aquesta realitat hem d’insistir que ens cal un acord ampli que, en lloc de buscar la signatura mediàtica d’un pacte, compromís o proclama tan retòrica com inútil, persegueixi seriosament i a fons uns objectius prioritaris de consens i amb el compromís que, sobre els quals, no es faria partidisme durant el període de temps necessari perquè aquests objectius –de país– es poguessin acomplir.

A quina mena d’objectius ens estem referint? En primer lloc, a l’anàlisi, el diagnòstic i les propostes que incideixen sobre els factors explicatius dels índexs d’èxit i fracàs escolar a casa nostra, començant per l’educació infantil i fins a la formació professional, el batxillerat i els propis estudis universitaris (40% d’abandonament). Si no tenim identificats clarament aquests factors –els interns a les institucions educatives i els externs– no podrem emprendre polítiques multisectorials que convergeixin en un mateix propòsit: la reducció del fracàs i l’abandonament que només serà abastable des d’una intervenció multifactorial. En segon lloc, cal una reconsideració social i professional de la docència, que torni l’orgull de fer de mestre i professor al col·lectiu, al mateix temps que la societat li ofereix el reconeixement i el respecte adients a l’alta responsabilitat social de la seva feina, això sí, exigint al mateix temps que siguin els millors candidats (per aptitud però també per actitud) els que optin a la formació inicial de la docència (mestre, professor de secundària i universitari). També cal  exigir una formació permanent d’alta qualitat que vinculi la carrera professional al mèrit i a la innovació pedagògica i no a la simple acumulació d’anys de professió.

A banda d’aquests dos factors decisius hi ha, entre d’altres, objectius renovadors igualment rellevants:

• La renovació a fons del currículum escolar bàsic evitant la diàspora de matèries i continguts actual, tot consensuant els aspectes essencials sobre els quals pivotar les competències bàsiques que s’haurien d’adquirir de forma profunda i rigorosa per part de la majoria de la nostra població escolar.
• La renovació didàctica i metodològica de la feina d’aula que, a partir d’un nou paradigma de model educatiu, faci compatible els processos d’individualització i personalització de l’aprenentatge amb els grupals, i que ho faci aprofitant tot el potencial de les TIC.
• La renovació del lideratge institucional i de l’organització escolar que permeti responsabilitzar a equips directius de l’autonomia dels projectes de centre, de l’equip de professionals per a portar-lo a terme i del seu rendiment de comptes a la societat.
• La renovació del model de tutoria i orientació educativa que possibiliti un autèntic acompanyament del procés de desenvolupament personal, escolar i professional vinculat a un projecte de vida dinàmic però sòlidament assentat.
• La renovació de les formes de coresponsabilització dels diferents agents vinculats al procés educatiu de tots els ciutadans al llarg de la vida. Cada agent (família, escola, entorn social, mitjans de comunicació i informació...) ha de trobar, sense interferències però amb ple recolzament per part dels altres, les seves pròpies modalitats d’acció formativa per a responsabilitzar-se de la part que li correspon en la tasca educativa col·lectiva.