Prioritzar l’educació personal i col·lectiva

Sabem que l’educació és un bé comú a protegir, a reivindicar i a promocionar. Sabem que és la clau de volta perquè les societats progressin, es democratitzin i afrontin amb bagatge crític els grans reptes de futur que la humanitat ha d’encarar, davant un seguit de canvis que ja s’esdevenen i que no només són d’època sinó, segurament, de civilització.

Aquest és un discurs assumit. Però, malauradament, en el nostre context sembla que només sigui això, un discurs. Davant un futur on tant a nivell personal, com laboral i social, haurem de fer front a transformacions profundes per la irrupció de la denominada quarta revolució industrial, el big data i l’automatització i digitalització de la nostra societat, no estem situant l’educació al centre del debat. Des d’Edu21 fa anys que venim insistint que l’eix de construcció de la nostra societat (i en el cas dels catalans d’un estat propi si la majoria optés per obtenir-lo) no pot ser altra cosa que l’educació dels ciutadans. I no ens referim només a l’educació formal, institucionalitzada, sinó al conjunt d’influències educatives que acaben conformant el bagatge personal, cultural, afectiu i social de tots els ciutadans.

A mesura que ens dirigim envers comunitats més tecnificades, més avançades econòmicament, científicament, socialment, més necessitat tindrem que els ciutadans no només puguin accedir a una educació integral d’alta qualitat i al llarg de la vida, sinó que les competències educatives bàsiques, per ser subjecte protagonista i autònom en una societat altament tecnològica, s’hauran d’adquirir per un sistema no elitista -al que només tinguin accés unes determinades capes socials- sinó que s’assoleixin perquè el propi context social de la comunitat brinda l’accés a aquestes competències al conjunt de la societat. I aquí rau el gran repte transformador dels nostres actuals sistemes educatius. Tant del formal com del no formal.

L’actual sistema educatiu formal brinda una educació bàsica a tota la població fins els 16 anys. Tots sabem, però, que no garanteix l’assoliment de les competències necessàries al conjunt dels nois i noies. I que la bretxa es va fent més gran a mesura que anem avançant en les diferents etapes de l’educació postobligatòria. El darrer Euroestat situa a l’Estat Espanyol en l’antepenúltim lloc en abandonament escolar prematur, en l’educació postobligatòria, amb un 17,9% de joves que abandonen els estudis en la franja de 18 a 24 anys. I pel que fa a l’educació no formal, on Catalunya hi té una gran tradició, qui ens assegura que realment està servint de coixí i de contrapès a l’abandonament abans mencionat?

Situar l’educació al centre del debat, vol dir fer-ho de forma pragmàtica, amb fets i accions concretes i no només des de l’àmbit declaratiu. Es tracta d’introduir la millora de l’educació globalment considerada en l’agenda política, institucional, social, cultural i estratègica dels propers anys. Però caldria allunyar l’educació de les especulacions purament ideològiques on es busca controlar i dirigir a la ciutadania, no envers l’apoderament necessari per esdevenir persones plenament cultes i autònomes en la nova societat. Portant el debat al pla partidista o corporativista, malauradament, només s’aconsegueix, com a molt, reformar determinats aspectes però no es qüestiona un determinat model de vida. Si l’educació no ajuda a transformar en profunditat aquest actual model, la inèrcia podrà portar milions de persones a esdevenir peces subalternes de determinats mecanismes socials que controlaran i dirigiran la majoria de les seves accions. I diem accions perquè en aquest cas ja no en podríem dir decisions.

Necessitem parlar d’educació no en termes només escolars o acadèmics, ni tan sols com a camins de professionalització. Hem d’entendre que l’educació ha de ser l’eina que permeti salvaguardar l’autonomia de cada individu i de la societat, en un món on les transformacions seran de tal magnitud que, sense aquest apoderament personal i social, els ciutadans es podran despertar un dia trobant-se ja sota el total dirigisme banal, per subtil, però aterrador, per eficaç, d’una societat tecnificada on l’educació sigui una funció més del sotmetiment general i on hagi perdut la seva essència, és a dir, ser la font de l’alliberament personal i col·lectiu. Situem doncs l’educació, en sentit general i no només escolar, com la principal prioritat de país, de present i de futur.