Prioritzar la formació
En l’actual conjuntura econòmica, on tant es parla de contenció i moderació, quan no directament de retallada o supressió, expressar la necessitat que en educació no només cal mantenir la despesa sinó que resulta estratègicament eficaç augmentar-la pot semblar una frivolitat.
Justament si ens cal un esforç suplementari per assegurar-nos un futur diferent, que pugui transformar un present preocupant, aquest esforç s’ha d’adreçar al camp de la formació de les persones. Només invertint en educació, en tots els seus nivells, i molt especialment en les primeres edats i en l’etapa bàsica, podrem assolir registres d’èxit escolar i taxes d’abandonament precoç en consonància amb els nivells dels països europeus capdavanters.
Invertir en el denominat capital humà és garantir un futur millor per a tots. Catalunya ha de sortir de l’atzucac actual fent una aposta valenta, estratègica, intel·ligent i nacional per a l’assoliment d’una millor educació per als seus joves. Només una formació de més qualitat ens oferirà els instruments necessaris per a fer un país amb més valor afegit, amb més altes cotes de productivitat, obrint nous camps estratègics, apostant per la recerca, la innovació, la tecnologia, les denominades “bios” i també prioritzant una excel·lent formació en els camps social, humanístic i axiològic.
La prioritat de lluitar contra el fracàs escolar que proclama el nou govern va en la bona direcció. Perquè tot plantejament que persegueixi aixecar el sostre formatiu del conjunt de la ciutadania del país passa, en el cas català, efectivament per a reduir els índexs de fracàs escolar, tant en l’ensenyament bàsic com en la secundària postobligatòria. I millorar l’èxit escolar –l’altra modalitat d’expressar la lluita contra el fracàs– comporta no només evitar els actuals índexs de fracàs sinó augmentar els d’excel·lència. El repte principal consisteix en bastir un sistema educatiu que sense renunciar a l’equitat aconsegueixi potenciar i aprofitar el talent de tots i cadascun dels seus alumnes. I per això necessitem un sistema equilibrat, que disminueixi les diferències de resultats dels alumnes a l’interior dels centres i també que contribueixi a reduir les diferències entre els centres, tot evitant que recaigui en determinades escoles o instituts la major concentració de problemàtiques i d’alumnes amb més necessitats socials, familiars i escolars.
Cal ajudar més i millor als centres públics i concertats que ostenten un major volum d’alumnes amb necessitats educatives. Per això caldria revisar el sistema actual de concerts tot valorant en la seva real dimensió el preu de la plaça escolar –i fer-ho públic–. Així mateix caldria també reorientar la política d’assignació de centres i de trasllats de la funció pública, per tal de poder comptar amb els millors professionals –i els millors equips- allà on més falta fan, és a dir, en els centres i amb els alumnes que demanden més expertesa, més predisposició, més compromís i més innovació.
Per tot això, malgrat les polítiques d’austeritat que aquests temps imposen, en educació, en formació, la prioritat no pot ser la reducció pressupostària, sí en canvi la priorització de recursos i programes; sí també la revisió de necessitats; sí l’optimització de la despesa actual; sí la identificació d’allò essencial per aconseguir més èxit educatiu en contrast amb allò accessori que, sovint, només serveix per a fer polítiques d’aparador. Sí, per tant, a una governança educativa eficaç que sigui capaç de marcar uns objectius de país a curt, mitjà i llarg termini. I capaç també de poder comptar amb les complicitats polítiques, socials i del món educatiu que facin possible l’assoliment d’aquests objectius.
