Primer els infants
La 21 Tribuna d’Edu21, celebrada el passat 25 d’octubre, comptà amb la intervenció del pedagog Francesco Tonucci, molt conegut i seguit a casa nostra des de fa força anys. Conduïda pel professor Miquel Àngel Prats, la conversa versà sobre l’aplicació de les TIC a l’educació, l’escola, la família i, sobretot, els infants; les seves característiques, necessitats i el seu món, sempre sorprenent i esperançador quan és Tonucci qui l’evoca.
Les TIC, per Tonucci, constitueixen instruments d’una gran vàlua pedagògica; són eines impressionants quan es troben en mans de bons artesans. Aquesta afirmació interpel·la les competències dels docents d’avui on, no només han de conviure amb la tecnologia, sinó que n’han de ser els principals facilitadors del seu ús i aprofitament al servei dels objectius educatius. Tonucci, però, reconeix que l’escola, avui, afronta més problemàtiques que no pas en el passat on la família li requeria només una complementació de la tasca educativa. En l’actualitat l’escola segueix estant pensada perquè l’aprofitin uns poc alumnes i no pas tots. Però aquesta escola concebuda per a uns pocs avui s’ofereix per a tothom i això fa, segons el pensador italià, que no pugui connectar amb una àmplia franja de la població escolar, sovint aquella que no incorpora des de la família aquells elements que l’escola d’abans donava per adquirits.
Preguntat sobre com haurien de ser les aules del futur, Tonucci es mostrà contundent i provocador alhora: “a mi m’agradarien que desapareguessin”. És clar que el pedagog italià es referia a un model d’aula que, pensant en l’educació infantil i primària, qualificà de “gàbia”; unes iguals que altres, amb els passadissos buits i al servei del model transmissor clàssic. Aquest tipus d’aules no serveixen per a poder oferir a cada alumne allò que necessita; uns requeriran de més temps cognitiu, uns altres treballar amb determinats companys per a fer coses diferents... Les aules, per Tonucci, s’han de semblar més a les llars on hi ha diferents espais per a fer coses diverses.
En relació a la formació dels professionals de l’educació el pedagog italià no dubtà a manifestar que pensava que no tothom podia ser mestre, donat el gran compromís que comporta aquesta professió. I sentencià que els mestres són els únics que poden fer bona una escola, car ni les lleis educatives, per adequades que siguin, ho poden garantir. La prova és que normalment, tot i disposar de bones lleis, les escoles romanen igual. La formació dels mestres no pot ser catedràtica; s’ha d’escoltar els alumnes i, per tant, no es pot reproduir el model de: “tu aprendre-ho que demà ho entendràs”.
Tonucci posà l’accent, un cop més, en la importància del joc com un element educador de primer ordre per als infants. I per jugar cal que els adults practiquin el verb “deixar”. Cal deixar que els nens juguin entre ells, explorant, iniciant aventures, trobant-se amb sorpreses, explorant el risc, descobrint amics... Després de l’escola, a la tarda, els nens han de jugar per poder viure i l’escola hauria d’aprofitar educativament, escolarment, les vivències i les experiències intenses dels infants. Per això Tonucci no es mostrà partidari de donar deures als nens d’educació infantil i primària. Manifestà que: “el temps de fora l’escola no pertany a l’escola”.
La concepció de la infantesa, per Tonucci, ha de canviar. Els nens no són tots iguals; no és l’edat cronològica el que els iguala. Tampoc són recipients buits que s’hagin d’anar emplenant amb els continguts escolars. Són persones amb els seus propis continguts fets d’experiències, de sabers, d’àmbits d’excel·lència, que l’escola hauria de descobrir i aprofitar. Tots els alumnes, per Tonucci, tenen un àmbit en el que poden excel·lir i per al qual estan disposats a fer els màxims esforços possibles. El bon mestre serà qui identifiqui i potenciï aquest àmbit d’excel·lència en cada infant. I per això cal confiar en la felicitat de la gent perquè l’infant que aprofundeixi en el seu talent específic esdevindrà un adult feliç tot fent allò que millor sap fer. El més important és poder viure les coses importants de la vida de forma plaent. I per ser un adult capaç de viure d’aquesta forma primer cal que, d’infant, s’hagi estat escoltat i estimat, a la llar i a l’escola.
Aquest refrescant recordatori dels autèntics valors educatius ha estat una bona introducció per a la tasca d’aprofundiment que el 1r Congrés d’Edu21 es proposa portar a terme. Els propers 15 i 16 de novembre tindrem ocasió de seguir parlant i debatent sobre l’aprenentatge, sobre la transformació de les aules de les escoles i sobre la fonamental tasca d’acompanyar i orientar educativament els nostres escolars. Les tesis de Francesco Tonucci a ben segur que ens inspiraran.
