Prevenció i escola: una inversió d’avui i un estalvi pel futur
En unes reflexions anteriors abordàrem la temàtica dels problemes de conducta que presentaven alguns alumnes en els centres escolars i afirmàvem que hi havia solució. En aquest sentit, ara és el moment d’esbossar possibles propostes per resoldre la problemàtica que ens ocupa.
Entenem que la solució es troba en el marc de la política preventiva. És cert que, al nostre país, encara no tenim una cultura sòlida del que vol dir “prevenció”, tot i que per alguns sectors aquest terme té l’etiqueta de tòpic generalista. Invertir en prevenció és estalviar en solució. Prevenir significa “anar per davant del que ha de venir, anticipant-se”, per això serà sempre el millor instrument per no haver d'enfrontar-se després amb realitats que han arribat a un cert deteriorament, a vegades, pràcticament irreversible.En l’esmentada política de prevenció resulta necessari involucrar a la família, al centre escolar i al propi alumne, de manera independent però interconnectada, per tal que entre ells es tinguin en compte per a una correcta solució del problema.
La primera prevenció és la destinada a evitar que sorgeixi el problema. D’aquesta actuació en direm “prevenció primària”, es tracta de descobrir en l’àmbit educatiu els alumnes amb conductes de risc. Un cop detectats resulta necessari realitzar una intervenció especialitzada feta per professionals, tant per part dels presents en el centre escolar de l’alumne com dels serveis externs de suport educatiu, sanitari i social. Cal no escatimar recursos en la prevenció primària donat que el seu cost sempre serà inferior al què provoca l'alumne disruptiu en el context escolar i social.
Seguirem desenvolupant accions preventives quan tinguem l’alumne amb el problema manifestat. En aquesta “prevenció secundària” és molt important que a més d’una correcta anàlisi del problema i de l’estreta col·laboració entre la família i el centre escolar, l'alumne se senti protagonista actiu dels mètodes que se li hagin d’aplicar com a resolució, per tal d'evitar que s’introdueixi en circuits escolars d’exclusió com poden ser, entre altres tipus de sancions, l’expulsió del centre.
La prevenció secundària ens porta preceptivament cap a un altre model preventiu: la “prevenció terciària”. Aquesta té com a objectiu que l'alumne amb problemes de conducta una vegada superada la seva problemàtica no torni a reincidir, de tal forma que els nous hàbits treballats s’assoleixin convenientment.
Tota intervenció preventiva ha de partir sempre de les necessitats específiques de l’alumne i, en aquest sentit, s’hauran d’atendre cadascuna d’elles amb la màxima eficàcia educativa diferenciada.
Paral·lelament, la investigació educativa també pot ser un bon punt de partida. La societat és dinàmica i genera canvis, per això, les metodologies educatives d'intervenció també han de promoure innovacions i adaptar-se als nous temps per tal d’evitar anacronismes que les converteixin en ineficaces.
Iniciar projectes singulars d'investigació-acció en centres docents experimentals de règim especial (CERE), encara vigents en el sistema educatiu de Catalunya, podria ser un bon instrument al servei de la innovació en metodologies preventives davant els problemes de conducta en els centres. Som-hi?
