Premis i càstigs, elements ordinaris en l’actuació educativa

El tema dels premis i càstigs en el procés educatiu és un dels considerats tabús, segons comentàvem en un escrit anterior; tothom els aplica i resulta difícil parlar-ne obertament. Ara, però, en farem un recordatori del que signifiquen i de les condicions generals per a la seva utilització educativa.
Els premis en l'educació tenen per finalitat general el reforçar una situació que es considera desitjable. Apel·len bàsicament a la dimensió afectiva dels subjectes perquè la situació en qüestió quedi vinculada a un context agradable i socialment acceptat. Tractant-se dels educands de poca edat, els premis han de ser aplicats a molt curt termini de la situació premiada. Un excessiu termini entre la situació que es vol reforçar i l'aplicació del premi dificulta la necessària vinculació entre ambdós.

Els premis gaudeixen de millor premsa en el món pedagògic que els càstigs, encara que de manera general es recomanen els premis de caràcter immaterial, per a evitar que sigui precisament el premi el més desitjable de la situació pretesa. Un premi és una paraula amable, un somriure, una lloança. Tingui's en compte, no obstant això, que l'abundància de premis provoca saturació i acaben perdent el seu possible efecte positiu, així que la dosificació i la prudència haurien d’estar sempre presents. D'altra banda, els premis tindran un major efecte en la mesura que les persones que els atorguen gaudeixin de prestigi davant els educands. El prestigi reforça el valor del premi.

Altres recomanacions a tenir presents en la implantació dels premis són les següents:

• Els premis no han d'aplicar-se a activitats habituals, que s'espera es realitzin de manera ordinària, sense vincular-les a recompenses, tal és el cas de les tasques de la llar, l'ordenació dels propis estris, etc.
• Cal procurar que els premis tinguin ressonància social, la qual cosa reforça clarament la seva eficàcia.

El concepte de càstig és tan ampli com el de premis. Els càstigs apareixen gairebé com inevitables en el procés educatiu, en la mateixa mesura que sembla inevitable que en algun moment l'educand es desviï del camí traçat i calgui reconduir-lo cap a ell. Ni les pedagogies més utòpiques han pogut prescindir de contemplar la necessitat del càstig. I l'absència total de càstigs que algunes famílies proclamen com una mesura desitjable pot tenir uns efectes molt negatius sobre la constitució de la personalitat dels educands.

Un principi general de l'aplicació dels càstigs és que han d'estar vinculats a una normativa, explícita o implícita, que els justifiqui; amb això s'elimina la possible aleatorietat en la seva aplicació, la qual cosa els faria perdre tot el seu possible efecte reformador de les conductes i actituds.

Altres criteris bàsics que es vinculen amb l'efectivitat dels càstigs són la proporcionalitat i l'estreta vinculació amb la situació a reconduir. La proporcionalitat evita que s'apliquin càstigs desmesurats davant faltes lleus i la vinculació permet associar càstig i situació no desitjada de manera inequívoca. Aquesta vinculació comporta que quan la situació que es desitja eliminar ha causat algun perjudici a uns altres, el càstig ha de tenir un efecte reparador, sigui aquest material o moral: allò que s’ha trencat voluntàriament ha de ser reparat, l'insult demanda disculpes, etc.

De manera general, cal eliminar tot tipus de càstig físic, que resulta l'expressió de la violència. El càstig físic degrada a qui el rep i a qui l’imparteix. Podem recordar referent a això que es tracta d'un debat encara obert en alguns països i ambients, però la pretesa “bufetada reformadora” té efectes molt més negatius en el conjunt dels educands que els casos que semblen afirmar un efecte positiu. El càstig físic és més la manifestació d'impotència de l'educador que la reflexió serena de la seva utilitat. La superació del càstig físic en la família i en l'escola constitueix una de les proves més paleses del respecte a la infància i a la persona en general.

En aquest mateix capítol de càstigs no congruents amb una educació respectuosa dels drets i dignitat de l'educand cal situar el sarcasme, la burla, la ironia, etc.; en definitiva, tot allò que pugui degradar o humiliar. La humiliació de l'educand contaminarà amb efectes totalment negatius les relacions de respecte i d’afecte que ha de presidir la relació educativa.

Altres recomanacions a tenir presents en l'aplicació dels càstigs són les següents:

• Els càstigs no han d'afectar a les creences religioses o als sentiments profunds dels educands perquè llavors els efectes serien exactament els contraris dels pretesos.
• Els càstigs no han de consistir mai en una activitat escolar, el que provocaria una clara aversió vers les tasques escolars, més que la reconducció de la situació pretesa.
• Els càstigs han ésser aplicats sempre deixant garantit l'afecte (en el cas de la família) i la consideració (escola) que mereixen els educands. Ha de quedar clar que es castiga però no es retira l'afecte.
• Els càstigs demanden en general de privadesa, per no afegir efectes de pèrdua de consideració social del subjecte. Amb tot, aquest principi general haurà de ser matisat en funció del context; haurà situacions que el coneixement social del càstig pot tenir també un efecte dissuasori sobre el grup.

En el context escolar els càstigs més habituals, a més dels advertiments de tipus verbal, són les expulsions temporals de l'aula. Es tracta d'una mesura que sol justificar-se per beneficiar al grup, que no ha de veure's perjudicat per comportaments i actituds antisocials d'un dels seus membres, però que cal aplicar-la sempre amb criteris institucionals; això és, sota l'empara d'una normativa general del centre; ha de tenir caràcter esporàdic, no habitual, i ha d'ésser de durada molt limitada. Això al marge, és clar, dels casos extremadament greus.

També se solen aplicar com a càstigs escolars els missatges lliurats a les famílies, especialment als pares, referint el comportament sancionable de l'educand, amb l'afany de posar-lo en el seu coneixement i comptar amb la seva col·laboració. Aquesta col·laboració, no obstant, dependrà molt de les circumstàncies familiars, de manera que cal ser molt prudent en aquest terreny. Tals comunicacions han de ser conegudes també pels alumnes afectats i formulades sempre en aspecte positiu.

Dedicar un espai de reflexió periòdica als premis i càstigs, tant en l’àmbit escolar com en el familiar, és una tasca necessària en aquesta feina de revisió constant que exigeix l’educació.