PISA: un ridícul nacional

A la fi del curs polític, abans de les vacances estiuenques, ens hem assabentat del desastre de PISA 2026 de la mostra catalana. Incomprensiblement el govern ha informat que Catalunya no disposarà per a aquesta edició de PISA de mostra pròpia, tal com venia sent habitual en totes les edicions. L’explicació que fins ara s’ha ofert a la comunitat educativa i per extensió a tota la ciutadania, ha estat que una errada en el percentatge d’alumnes inclosos invalida el mostreig segons els criteris que PISA estableix. Resulta del tot inversemblant que els responsables d’escollir i validar la mostra passessin per alt el fet que en la majoria de centres de la mostra se superés el 23,2% d’alumnes exclosos per distintes qualificacions de necessitats educatives físiques, psíquiques i socials, quan PISA estableix un màxim del 5% d’alumnes. I encara més rocambolesca és l’explicació de la consellera insinuant que es podrien haver confós al coincidir amb les proves de competències bàsiques.

Ara bé, les mesures a activar no haurien de ser només de caire econòmic sinó també canvis profunds a nivell pedagògic, metodològic i de formació dels docents, tant en la seva preparació inicial com en la permanent. El mosaic de les diferents realitats dels nostres centres educatius fa necessari un pla diferencial segons els projectes de cada centre, la tipologia d’alumnat i les seves dificultats, les característiques pròpies de cada projecte de centre i equip docent, etc. Hem de posar fi a la idea que tothom necessita el mateix quan la nostra realitat educativa és molt polièdrica.

Actualment, es fa difícil pensar que totes les polítiques educatives que fan falta per redreçar l’actual situació puguin ser liderades per una conselleria que ha estat incapaç de gestionar eficaçment el sistema a nivell de plantilles, de ser sensible a les reivindicacions expressades en les diferents vagues per part dels docents, que van més enllà de reclamacions salarials i, també, que ha mostrat aquesta incapacitat per planificar i supervisar eficaçment les proves PISA i, el que encara és pitjor, ocultant i dilatant la informació d’aquesta negligència.

Cal un gir copernicà en la gestió del nostre sistema educatiu si pretenem que l’educació esdevingui el centre de les polítiques pròpies d’un país avançat. Es fa necessari assumir amb realisme l’actual creixent complexitat del nostre alumnat i vetllar perquè aquesta complexitat no continuï creixent. Del contrari el sistema acabarà naufragant. Si un país no disposa de totes les competències, en l’àmbit educatiu, en les de gestió dels fluxos migratoris, dels sistemes socials, etc. i tampoc disposa dels recursos propis que generen els seus ciutadans, llavors demanar resultats excel·lents esdevé una quimera. En qualsevol cas, aquesta realitat no pot amagar el ridícul d’una gestió nefasta del PISA 2026 a Catalunya i ha de servir, més enllà de buscar responsables concrets, com una evidència clara que el sistema es troba desbordat per un nombre creixent d’alumnes amb necessitats educatives de tota mena i davant de les quals, sovint, no es disposa dels suficients recursos docents, metodològics i d’especialització per fer-hi front.

Sense els resultats de PISA 2026 ens passarem sis anys (fins al 2029) sense saber si millorem o empitjorem resultats. Per això seria convenient que l’Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació bastís un programa capaç de minimitzar aquesta absència, tot incrementant les avaluacions del sistema en els seus diferents aspectes i no només dels resultats acadèmics. Tanmateix es tracta d’una agència que, com és costum en les nostres latituds, no s’ha dissenyat al marge del control polític, la qual cosa afebleix el seu rigor tècnic i independent.