Per un sistema educatiu propi i sobirà

Sigui quin sigui el desenllaç del procés ja endegat, s'apropen hores decisives per a tots nosaltres i per a Catalunya. Amb tota seguretat, aquest serà recordat com un punt d'inflexió en la nostra història com a poble. Tindrem al nostre abast, segons el resultat, l'oportunitat de decidir quin sistema educatiu volem. I si l'educació ha de convertir-se en l'eix de la nostra acció política i de país.

Cal, ara, com proposa Jordi Sànchez, el nou president de
l'ANC, fer pedagogia. I, consegüentment, explicar amb detall perquè necessitem
un sistema educatiu propi i sobirà per fer front als reptes que, com a societat,
ens plantegen un present i un futur ple d'incerteses, a les quals volem i tenim
el deure de donar resposta.

És molt
legítim i indispensable que ens preguntem com serà el sistema educatiu en un
escenari amb plens poders polítics. Hem de fer un gran esforç per ser proactius
i propositius, i no afirmar-nos segons els atacs de l'adversari. Altrament, cal
preguntar-se cap a on ens dirigim sense les eines d'un estat modern, sota la
ignomínia dels diferents ministres espanyols i amb la inestabilitat de les
diferents lleis educatives estatals i de les sentències judicials. Per exemple:
el TSJC obliga a centres com l'Escola Pia Santa Anna de Mataró "a fer un
25% de classes en castellà en un grup de tercer i un altre de cinquè de
primària, a petició d'una família"¹.
De manera que, una vegada més, es nega Catalunya com a subjecte polític –i, per
tant, la seva dimensió i existència com a nació– i es segueix diluint el nostre
model educatiu atacant la immersió lingüística, que gaudeix de l'aval
internacional i d'un amplíssim consens nacional.

Com
apuntava abans, res –ni tan sols la immersió– ha de quedar al marge de
l'estudi, de l'escrutini i del debat que ens ocuparà els pròxims mesos i anys.
En qualsevol cas, haurien de ser les escoles –si tenim confiança i ens creiem
de debò l'autonomia de centres– les que avaluessin les competències lingüístiques
en català i en castellà dels seus alumnes, així com en llengües estrangeres. I,
d'acord amb el seu projecte lingüístic aprovat pel Departament, decidissin
diferents actuacions per corregir els dèficits i potenciar els punts forts, ja
sigui en expressió escrita, oral, comprensió lectora, etc.

Com
planteja Xavier Rubert de Ventós, la nostra societat ha de passar "de l'status al contractus, de l'adhesió
carismàtica a un líder al consens
racional i al compromís emocional entre
individus lliures"². Si
avancem cap a aquest nou contracte i consens que apunta Rubert de Ventós,
caldrà que deixi molt clar quin valor té, per exemple, el model d'escola en
català, donat que ara està amenaçat i que la Generalitat no pot garantir la
seva continuïtat amb les eines de les quals disposa. També què significaria un
sistema de percentatges lingüístics a les nostres escoles: bàsicament
l'afebliment i la minimització de la presència del català en molts racons del
nostre país.

Comptat
i debatut, el contingut d'un sistema educatiu propi a Catalunya, si no es veu
compromès per ingerències externes, continuarà incorporant molts dels aspectes
que ja té integrats i que expliquen part dels seus èxits. Tot i que no només
podem conservar tot allò que funciona, sinó que caldrà ser valents i fer
propostes que ens acostin amb decisió a una societat i a una economia del
coneixement.

Propostes
que ens han de destacar al món i que han de definir el model propi d'escola
catalana, com ara l'establiment de l'educació com a eix del nou Estat; la
creació de ciutats educadores; l'acompanyament i l'orientació personalitzada;
l'adopció d'una visió de l'educació com a una dimensió de l'ésser humà amb
voluntat d'aprenentatge al llarg de la vida; la incorporació de les
tecnologies; la implicació efectiva de la societat i les famílies en
l'educació; la creació d'una carrera docent i de direcció al nostre país,
repensant la selecció, la formació i l'avaluació del professorat; la creació de
xarxes de recerca científica connectades a les institucions educatives;
l'assoliment d'un sistema educatiu que sigui equitatiu i alhora permeable i
potenciador dels talents dels ciutadans de la república; l'aposta decidida per
una formació de l'esperit crític, amb l'ètica i l'educació en valors com a
protagonistes; i un llarg etcètera.

Tanmateix,
i si es vol de manera paral·lela però inajornable, haurem d'aprofundir en la
revolució de les maneres d'aprendre i ensenyar. Prova de que aquesta revolució
ja està en marxa és l’existència d’alguns projectes ja iniciats, com per
exemple l'Horitzó 2020³ dels
Jesuïtes de Catalunya. En aquest sentit, l'aprenentatge col·laboratiu i
cooperatiu, la creació d'equips docents amb models de codocència i
multidocència, la metamorfosi dels espais i dels temps d’aprenentatge, han de
formar part de l'agenda d'innovació a casa nostra en els propers temps.

Els
reptes que tenim al davant són colossals. També ho és la tasca de transformar
el nostre sistema educatiu. Ho podrem fer sense tenir-ne un de sobirà i
respectat? En aquest camí, i sigui quina sigui la seva resolució, Edu21 –especialment
en aquesta nova etapa que ara iniciem– seguirà sent fidel al país i farà valdre
tot el coneixement acumulat d'ençà de la seva creació per a guanyar la
llibertat i el dret a decidir, també en educació.