Per un debat serè

Fa uns dies hem assistit a un debat a la nostra televisió pública sobre l’ensenyament. Aquest pretès debat va posar en evidència molts dels vicis crònics del país a l’hora de confrontar les diferents visions sobre l’educació, i esdevingué més un clar espectacle al servei de l’entreteniment de l’audiència que no pas un espai públic on tothom pogués prendre consciència que ens cal repensar profundament l’educació a casa nostra.

Es va perdre una nova oportunitat. Molts dels
convidats els fou impossible expressar amb serenor i rigor les seves idees i
reflexions; altres semblava que tenien premeditades les intervencions
independentment del curs de la discussió. A més, les enquestes que el programa
anava introduint sense cap rigor científic condicionaren el contingut de la polèmica
i malbarataren temps alhora que confongueren a l’audiència. Tot plegat resultà força
decebedor si hom pensava que el programa podria servir per informar als
telespectadors dels problemes de l’educació a Catalunya i les propostes per
solucionar-los que els diferents protagonistes podrien plantejar.

 

Per desgràcia, una vegada més, el primer tema on es
polaritzà la discussió fou la típica confrontació entre escola pública i escola
privada. Quan superarem d’una vegada aquesta estèril dicotomia? Tots treballem
pel mateix objectiu. La immensa majoria dels centres educatius catalans
voldrien millorar els seus resultats, desitjarien que els seu alumnat
excel·lís, que el seu professorat treballés incentivat i amb bones condicions
de formació i d’estímul professional, tots pretenen recollir complicitats en el
seu entorn immediat per, en xarxa, redoblar les seves possibilitats educatives,
etc. Per què, doncs, seguir empantanegant-nos en allò que ens diferencia i no
en el què ens uneix?

 

L’altre pol del pseudodebat
el protagonitzà l’alumnat nouvingut. I aquest també esdevingué un terreny per a
la dispersió i la frivolitat. Ni la ciutat de Vic té resolts tots els problemes
d’escolarització dels alumnes nouvinguts (sinó, per què ara s’experimenta amb
el denominat Espai de Benvinguda Educativa?)
ni els problemes de l’ensenyament públic tenen l’origen en l’augment de la
població nouvinguda ni aquest és el seu principal escull. Per altra banda, atendre
tota la diversitat de l’alumnat no ha de ser nucli de cap discussió. El sistema
educatiu ha de donar el tipus de resposta adequada a les necessitats dels seus
destinataris. La immensa majoria d’aquests presenten, en algun moment o altre,
necessitats educatives específiques. La qualitat en un sistema inclusiu, com el
què ens hem dotat a Catalunya, passa per poder oferir a cada alumne les
possibilitats educatives que el permetin aprendre fins el seu llindar màxim de
potencialitats i, al mateix temps, sense renunciar al màxim d’equitat del
sistema. Ho hem dit ja força vegades: aquests dos objectius no són
autoexcloents per molt que alguns no vulguin assabentar-se encara i perseverin,
també aquí, en la inútil polarització.

 

Tot i que sorgí tímidament en la discussió, cal
constatar que encara no s’és prou valent per denunciar que una part del
professorat del nostre sistema educatiu no posseeix una preparació adient per
afrontar els nous reptes pedagògics. Uns perquè no han fet cap esforç per
formar-se davant les noves competències professionals que, a partir de la LOGSE, havien d’adquirir per
poder afrontar amb èxit el repte que suposa fer classes en unes aules
composades pel 100% de la població escolar fins els 16 anys. Uns altres perquè
la seva minsa i obsoleta formació inicial (el decimonònic CAP) els aboca a la
decepció i al desconcert quan s’enfronten a les, moltes vegades, dures
realitats de les aules. Davant d’aquest sector del professorat –encara afortunadament
minoritari– cal reaccionar amb fermesa i gosadia tot recolzant aquelles mesures
de formació, avaluació i meritatge en
la carrera docent que obliguin als professors amb deficients competències a
formar-se i que, a la resta, els faciliti incentius prou clars i explícits per seguir
actualitzant-se alhora que reverteixen aquesta formació en pràctiques concretes
en els seus centres, així com en projectes d’innovació i recerca que facin
avançar el coneixement pedagògic.

 

Finalment, no podem entendre que l’administració
educativa representada pel propi conseller es passés tota la nit cantant les
excel·lències del sistema i del projecte de Llei d’Educació de Catalunya, sense
reconèixer cap feblesa ni cap resultat clarament millorable dels diferents
indicadors que alguns convidats anaven posant sobre la taula (sobretot la incontrovertible
data del 30% de fracàs escolar en l’educació obligatòria), i sense saber
explicar clarament quins són els punts forts del projecte de Llei que avancen en
la bona direcció.

 

A Edu21 no ens interessa en absolut reproduir aquest
tipus de discussions que només afavoreixen la confrontació per la confrontació.
Així no aproparem els diferents i legítims punts de vista dels diversos agents
del sistema educatiu. Nosaltres apostem per uns espais que fomentin el diàleg
amb un clima distès i serè però, alhora, rigorós i valent; on tothom pugui
expressar el què pensa amb ànim constructiu i sàpiga escoltar l’altre. Les
nostres pròximes activitats ho voldran seguir reflectint d’aquesta manera.
Tenim massa feina a fer per afeblir-nos en enfrontaments fratricides i inútils.
Ens cal confegir un nou model educatiu al servei de la construcció nacional de
Catalunya. A algú li sembla poc ambiciós aquest objectiu per permetre’s el luxe
de divagar i barallar-se i no pas treballar sense defallences per assolir-lo?