Professionalitat
i vocació. Albert Lacruz és un jove de 40 anys acabats de fer
(Barcelona, 22 de novembre de 1970) que viu amb dedicació d'estima la
seva feina. Tot i que no hi ha cap manual, l'Albert creu en les escoles
de pares i està convençut que és molt important la comunicació amb els
fills; que no faci mandra trobar temps per al diàleg, escoltar i ser
escoltat perquè el fill entengui el món. És un defensor de la pràctica
formativa d'ensenyar i educar.
Fa gairebé vint anys, quan vostè just havia
acabat la carrera, parlàvem, ja llavors, que s'havien de recuperar
valors. El problema de fons, quin és encara?
Ho
recordo. A mi em sembla que tots hem ajudat que hi hagi hagut una
tendència a dir que l'important és la llibertat. I per tant, més o menys
es tracta que els nois i noies, i això l'escola ho ha portat molt a la
pràctica, pugin lliures i facin allò que volen fer i que el cos els
demana. Allò que espontàniament volen i necessiten. Perquè l'autoritat
és una cosa que no està bé, i la disciplina és una mala paraula. I això
que jo crec que té una base correcta, després té una gran perversió. És
el que ha succeït. A mi em sembla que si fa vint anys ja ens preocupava,
he de dir que encara ens preocupa. L'educació te massa poc en compte
quelcom que per educar és important: una certa autoritat, una certa
disciplina, i una certa transmissió del respecte.
Llavors...
Cal
fermesa, delicadesa i temps. A mi em sembla que són tres paraules que
resumeixen bé el que vol dir educar un nen, un jove. Tant en l'ambient
familiar com en l'escola. Tot i que aquestes paraules no són meves,
subscric que educar és fermesa, i també és delicadesa i és temps. Però
resulta que d'aquestes tres coses, la fermesa i el temps s'han oblidat
des de fa molts anys. Aleshores, la fermesa, com el temps, no existeix.
Es tracta de donar una llibertat mal entesa; que el noi que puja ja es
posarà ell els límits... Que es desenvolupi, que creixi... I a mi em
sembla que ens hem equivocat en això, i en el temps de dedicació i
d'escoltar els fills. Per aquesta raó, cal aconseguir, en aquest temps,
ensenyar a fer servir bé la llibertat, ja que és un repte per la
família.
Així de senzill?
Sí,
així de senzill, però gens fàcil de portar a la pràctica. Perquè per
educar cal ser ferm amb els joves i amb els infants. Vol dir que els
pares no hem de tenir por de dir que no a algunes coses o a posar límits
en algunes coses. Ja fa una colla d'anys, i potser més dels que dèiem a
l'inici, que els pares, i també l'escola, les dues institucions
educatives per excel·lència, hem deixat de banda aquests conceptes. Hem
de tenir present que quan la fermesa va acompanyada de delicadesa, de
molt d'afecte, és molt ben rebuda per l'infant. A curt termini no, és
rebutjada. Però a mitjà termini sí. I també cal assenyalar que quan la
fermesa no va acompanyada d'una bona delicadesa, llavors, es converteix
en un problema.
La fermesa pot confondre l'estimació?
No
ha de ser així, perquè educar vol dir de manera bàsica estimar. Per
això estimar i fermesa no són temes contradictoris, sinó complementaris.
I algunes vegades hem perdut aquestes idees. D'altra banda, una
estimació excessivament tolerant ens pot portar a resultats poc
interessants en l'educació. I avui tenim un cert problema amb els joves.
Hi ha manca de respecte?
Si
hem de parlar del contingut en l'educació, a més de les maneres, crec
que el respecte és una de les actituds clares que s'han perdut amb els
anys. Per això, les famílies i l'escola hem de saber educar millor en el
respecte els nostres fills.
Ja estan prou agraïts vostès, els pedagogs, a Guardiola?
Està
fent molt bona feina en tots sentits. Reflexions sobre el Guardiola
n'hi ha moltes, i s'estudia molt aquest personatge. Jo, el primer. Tinc
una empresa, pròpia, que entre les coses que fem hi ha el que els
americans en diuen coaching. I sí, els pedagogs li estem agraïts i
el fem servir com a exemple de lideratge i de moltes qualitats i/o
valors de què hem parlat anteriorment. És un bon mirall.
