Pedagogia i memòria nostrades
Catalunya és un país gran en pedagogia. No endebades, la seva major intensitat s'adscriu des de finals del segle XIX fins l'adveniment de la guerra incivil espanyola (1936-39). Més tard, en plena dictadura, els intents de renovació pedagògica esdevenen autèntiques proeses. A voltes, avui, de mèrit poc reconegut.
Així les coses, disposem d'un bon reguitzell de personalitats de solvència abnegada: Bardina (Butlletí Edu21 13), Bofill, Campalans, Estalella (Butlletí Edu21 16), Ferrer i Guàrdia, Galí, Mallart, d'Ors, Sensat, Vila, Xirau... Com sabem, el seu denominador comú és l'Escola Nova. Aires de canvi (Claparède, Decroly, Dewey, Ferrière, Montessori, Neill...) no passen desapercebuts a les nostres autories. Ans al contrari, la influència forana ajuda a trenar una veu pròpia que, a més, retruny internacionalment. En aquest sentit, les aportacions catalanes serveixen d'abeurador per a alguns països llatinoamericans.
Ara bé, en l'actualitat, com hem de recollir tota aquesta tradició? Un tret fonamental de la nostra condició humana és la memòria. Succintament, aquella capacitat per a emparaular el temps. Altrament dit: la memòria perviu en el temps. A gratcient, una estampa antropològica que depassa qualsevol horitzó cultural. De fet, la memòria és un exercici que comporta dos moviments: rememorar i anticipar. La rememoració indica la vinguda del passat en el present dins un marc de novetat, mentre que l'anticipació ateny el futur en el present imbuït de projecció. Per tant, la memòria esdevé una pràctica retroprogressiva que tensiona –creadorament– passat, present i futur. L'absència d'algun d'aquests tres vectors implica ipso facto pervertir la seqüència. Un present mancat d'absències (passat i futur) suposa un parany deshumanitzador. Àdhuc, allò que Horaci va anomenar carpe diem (Odes, I, 11:8) no contempla l'opció del presentisme: desestimar passat i futur en el present. Tanmateix, en els nostres dies, algunes psicologies tendeixen a igualar present amb presentisme.
Així doncs, és evident que només la memòria pot vincular-nos amb el nostre substrat pedagògic. Això no obstant, el contacte amb els noms anteriors no pot derivar en un procés de museïtzació. És a dir: el passat no pot arribar al present desconnectat d'aquest mateix present. Tal com diu l'oralitat jueva: «Cada dia que passa no pot avenir un dia més passat».
Per aquest motiu, la universitat és un espai propici per tal de vivificar aquestes personalitats. Certament, també altres tribunes s'ocupen d'aquest gest. En tots els casos, però, cal fer un autèntic conreu de la memòria. Les arrels han de significar en el present, a l'igual que els rebrots s'han de potenciar també en el present. Els docents no podem transmetre la memòria –merament– en clau d'advertència: «Compte! No hem de repetir les atrocitats del passat». Actuar així, malgrat ser important, és empetitir el record. Reduccionisme. En particular, la memòria va més enllà d'aquest toc d'alerta. Inclou un treball diari que excel·leix l'avís puntual. Per tant, un passat vingut al present només a títol eventual deixa escapar tota la potencialitat de la praxi anamnètica. La transmissió ha de ser quelcom de més volada. Suara, la nostra memòria pedagògica s'ho mereix.
Fet i fet: som responsables d'enaltir aquests mestratges. La seva immortalitat palesa l'atreviment de la memòria.
