On volem anar?

L’avantprojecte del la Llei d’Educació de Catalunya ja s’ha fet públic i ha iniciat el seu periple que l’ha de portar al Parlament. Des d’Edu21 l’hem començat a analitzar en detall tal com férem amb el document de bases anterior a aquest avantprojecte. Aviat presentarem les nostres pròpies opinions al text però, d’entrada, diguem-ho ja: una Llei no ha d’entrar en el detall, no ha de ser exhaustiva, és absurd que precisi que els centres poden obtenir ingressos “per la venda de material i mobiliari obsolet o deteriorat”. El que ha de fer una Llei és establir el marc general des del qual, per exemple, pugui ser possible exercir l’autonomia pedagògica, organitzativa i econòmica per part dels centres educatius.

Des del document de bases a
l’avantprojecte s’han sumat pàgines i pàgines al text però s’han aprimat
algunes de les innovacions que s’avançaven abans. Les direccions han perdut les
referències a la professionalització de la gestió directiva; el lideratge del
director resta diluït en l’equip de direcció; aquest ha d’impulsar el projecte
educatiu però no queda clar que el projecte de direcció hagi de ser un autèntic
pla estratègic que concreti i modifiqui el projecte educatiu amb objectius
avaluables a la fi del període. També sembla que s’utilitza la Llei per impulsar un model de
gestió administrativa de l’educació de caire municipalista. Aquest model pot comportar
avantatges indubtables com la proximitat i, per tant, una millor
contextualització de les accions administratives, també una major possibilitat
per corresponsabilitzar tot l’entorn en el projecte educatiu general, etc. Ara
bé, al mateix temps, aquest enfocament municipalista també pot comportar, al
nostre entendre, un autèntic perill de difuminar les línies rectores que donen
cohesió al sistema, o bé la creació d’una xarxa educativa on els nòduls siguin
només els municipals i no els pròpiament nacionals. I això comportaria pel
sistema educatiu català, que no disposa d’un estat al darrera, una aposta
veritablement suïcida.

En qualsevol cas, la Llei és necessària per a
Catalunya i seria molt bo que obtingués un ampli suport de totes les forces
polítiques catalanistes al Parlament. El sistema educatiu català necessita
poder treballar amb tranquil·litat. Requereix comptar amb un marc legal que
l’orienti sobre el camí a seguir i que li doni garanties que no restarà sotmès als
avatars polítics del moment. Cal un nou Pacte nacional per a l’educació a
Catalunya però ara protagonitzat per les forces polítiques. Qualsevol model si
té pretensions de ser nacional, d’abastar la totalitat del sistema educatiu
català a partir de les competències de l’Estatut, requereix un finançament
garantit i sostingut. Sense diners no hi ha reformes. Sense diners aquest avantprojecte
serà paper mullat i incrementarà la frustració i la desorientació acumulades. I
sense pacte polític no hi haurà ni diners ni un model estable.

Sabem que els recursos econòmics
també es decideixen en la discussió del nou model de finançament. Per tant,
l’efectivitat de la Llei
d’Educació a Catalunya es juga per una part en aquesta discussió, per altra en
el Tribunal Constitucional en referència a la seva sentència sobre l’Estatut i,
per últim, l’èxit de la Llei
dependrà també de la pròpia voluntat i capacitat d’entesa i de generositat
nacional que demostrin les forces polítiques catalanes per posar, en la seva
agenda política, l’educació en un punt prioritari i no pas susceptible de
confrontació partidista. Tanmateix, això no hauria de ser incompatible perquè
cada partit defensés el seu propi model però, justament, tractant-se de la
primera Llei d’educació de Catalunya, cal que el govern no tingui la temptació
d’utilitzar la norma legal per imposar el seu, de model, que l’administració freni
les seves irrefrenables ànsies d’intervencionisme reglamentista i que l’oposició
no vulgui aprofitar les contradiccions de la pròpia Llei per desacreditar,
sense matisos, tot el redactat i malbaratar molts dels aspectes positius que
contempla.

En definitiva, ens cal una Llei més
genèrica i no tant intervencionista, que no imposi un sol model de gestió del
sistema, que aprofiti l’Estatut per imprimir un horitzó nacional a
l’ensenyament de casa nostra –tal com fan tots els països del món en relació al
seu sistema educatiu– i que vingui dotada amb un pressupost rigorós que la faci
viable.

Edu21 treballarà en aquesta
direcció; catalanitzar l’escola del nostre país; proporcionar i garantir espais
d’autonomia pedagògica i organitzativa en els centres; promoure lideratges
forts, capaços de responsabilitzar-se de projectes innovadors, que compaginin
l’equitat amb l’excel·lència, i contribuir a definir uns objectius comuns que forneixin
un veritable i ambiciós full de ruta per a l’escola de la Catalunya dels propers
decennis.