Nous escenaris

S’acaba el curs escolar i cal felicitar-se perquè malgrat tots els entrebancs que la situació pandèmica ens ha comportat, el curs ha pogut seguir amb relativa normalitat en la majoria de centres del país gràcies a l’esforç organitzatiu i adaptatiu del conjunt de la comunitat educativa.

Quan hom viatja a través de la incertesa tot és possible. I d’aquesta pandèmia no en sabíem res fa dos anys i en fa un ignoràvem com es comportaria durant el nou curs escolar. En qualsevol cas, ara tots hem après força més malgrat ens resti encara molt per descobrir i, per això, caldrà seguir amatents a allò que la recerca científica ens vagi aportant en els propers mesos, de cara a poder organitzar el proper curs amb més seguretat i racionalitat. Tanmateix, allò que ningú ja ens podrà treure és el conjunt d’aprenentatges que aquesta situació tan inesperada ens ha reportat, en tots els aspectes de la vida i també, és clar, en l’àmbit escolar.

Es diu que l’educació i l’escola ja mai tornaran a ser com eren abans de la pandèmia. Això resulta evident en molts aspectes, en d’altres potser no ho és tant. Que l’educació virtual, a distància, híbrida, sincrònica o asincrònica, etc. s’ha incorporat en la quotidianitat educativa és un fet, i que moltes de les seves modalitats persistiran en la “nova normalitat” escolar, també. I això perquè forces d’aquestes modalitats, en determinades situacions i condicions, són avantatjoses per a un seguit d’aprenentatges de la majoria dels nostres alumnes. I la inversió feta per part de tots els membres de la comunitat educativa (administració, centres i direccions, docents, alumnes i famílies) per incorporar aquestes noves formes de comunicació, d’ensenyament i d’aprenentatge, s’han de conservar i anar millorant des de l’experiència adquirida.

Tot i així hi ha aspectes que hem viscut durant aquest període que faríem bé de superar-los i no repetir-los. Massa alumnes i famílies, sobretot en el primer període de la pandèmia, van romandre desconnectats de l’escola i dels seus mestres per problemes de connectivitat, estris tecnològics o, més sovint, per manca de circumstàncies socials i familiars adequades per a poder-ho fer. També, sens dubte, altres alumnes no han pogut aprendre de forma adequada mitjançant l’aprenentatge remot, o per les interrupcions dels confinaments temporals, o per manca d’interacció en grups més amplis i enriquits en la pròpia comunitat escolar, etc. I aquests alumnes han de merèixer, ara, una atenció especial i aprofundida per a intentar recuperar allò que no han pogut gaudir durant aquest temps. Tot això ha comportat que parléssim de la bretxa social que no és només ni principalment bretxa digital.

Però aquests mesos han servit també perquè molts alumnes hagin après, a l’estar connectats a les xarxes molt de temps de forma autònoma, que podien aprendre moltes coses sense esperar que “toqués” en el programa o temari i en l’horari escolar preestablert; que podien avançar-se, investigar, descobrir personatges, fets, fenòmens, i altres “professors virtuals”, alguns de la seva edat, que mitjançant vídeos o classes on-line els feien entenedors conceptes que a l’escola no comprenien o els hi passaven per alt.

Tot un trencament amb l’esquema clàssic escolar de “tema”, “curs”, “classe”, “cicle”, “horari”, “promoció”, etc. Aquesta pandèmia ha posat en crisi aquesta organització secular. Cada alumne s’ha pogut adonar que pot progressar de forma diferent als seus companys, que pot aprendre moltes altres coses que no estan en cap temari o almenys en aquell que ara “tocaria” per calendari. Aprendre junts no vol dir aprendre les mateixes coses, de la mateixa manera i amb els mateixos tempos. Una comunitat d’aprenentatge no vol dir que tothom aprengui el mateix i al mateix temps. Les escoles han d’evolucionar per a propiciar espais i organitzacions curriculars, horaris, etc. per encabir la pluralitat i la diversitat com a font d’enriquiment col·lectiu però no uniformador. Serem capaços de fer evolucionar l’escola envers una institució per a aquesta nova modalitat d’aprenentatge? Ens podrem desempallegar de la rigidesa organitzativa que ara ens encotilla i que esdevé afuncional en temps on els continguts d’aprenentatge són a la xarxa i tothom hi pot accedir quan vol i des d’on vol?

En aquest escenari el paper del docent, en l’acompanyament de cada alumne i grup d’aprenentatge en una escola, encara esdevé més fonamental que fins ara i per això la tasca de personalització resulta clau. Però, alhora, s’ha de fer compatible amb la incardinació de tots els alumnes en la comunitat d’aprenentatge grupal que ofereix l’escola. L’alumnat ha de poder compartir molts moments d’aprenentatge comuns amb els seus companys i en la construcció de projectes cooperatius que l’ajudaran en el seu procés de socialització. Al mateix temps, també ha de trobar espais en què cadascú a nivell individual, o en petit grup, pugui aprofundir aquells aspectes i temàtiques diverses que responguin als seus interessos, motivacions, capacitats i projectes de tipus personal. A ningú se li escapa que en aquest tipus d’escenari la feina de mestre i professor esdevé molt més complexa. La funció docent evoluciona envers una tasca essencialment d’animació i acompanyament ver l’aprenentatge, així com de preservació i cura de l’autoestima i l’autogestió de cada alumne.

Per tot això, recuperar la normalitat voldrà dir, a nivell educatiu, intensificar el contacte i l’acompanyament personal i del grup d’iguals per part dels mestres i professors referents per a l’alumnat. Si una cosa ha quedat meridianament clara durant aquestes mesos, i que des d’Edu21 no hem deixat de reclamar, ha estat el paper absolutament decisiu que han de tenir les funcions docents de tutoria, orientació i acompanyament personalitzat de cada alumne per a poder rebre, de forma incondicional i continuada, el suport i l’escalf que necessita, no només per aprendre sinó per desenvolupar-se com a persona en tots els sentits i també en la dimensió grupal, social. És a dir, l’acompanyament tutorial en el si d’un grup d’alumnes que, pel fet de conviure i aprendre junts, han de poder establir lligams forts d’amistat, de coresponsabilitat i de gaudi des de i en la cooperació entre tots. Aprendre junts és aprendre més i millor. Viure i experimentar junts és respectar-nos i enriquir-nos. I per això cal una figura docent que esdevingui referent perquè et coneix a fons, t’acompanya, t’anima, et dona suport en tota classe de necessitats i és sempre a la vora, a disposició, físicament i emocionalment. Això és el que necessita cada alumne en particular i cada grup classe per prosperar i per garantir la convivència i l’estabilitat emocionals i relacionals.

Tan de bo aquesta pandèmia ens serveixi per afermar la funció més important, més cabdal de l’escola i de l’aprenentatge, gaudir de l’aprendre amb els altres en un ambient acollidor, de seguretat, d’intercanvi i on els docents i, sobretot els tutors, en són el principal puntal sobre el què afermar aquesta seguretat personal i col·lectiva.

Que la pandèmia ens hagi servit per establir els mecanismes en els centres que ens assegurin que mai més, siguin quines siguin les circumstàncies que ens toqui viure, deixarem sols els nostres alumnes. I que ens hagi servit per comprendre que l’acompanyament personal i grupal al nostre alumnat és la base més primordial de la funció docent. Invertim, doncs, en l’afermament de les competències docents tutorials i orientadores que son insubstituïbles i que representen el nucli de present i de futur de la supervivència de l’escola com a institució.