No prometis si no “dons”… També a l’educació en el lleure

Ja s’ha acabat l’hivern i molts centres comencen a preparar les colònies. La principal motivació de l’equip de monitors és (hauria de ser) fer un servei al nostre entorn, a la societat que ens envolta: volem contribuir a fer un món millor, més just, més compromès, més sa; volem oferir la possibilitat a uns quants nens i nenes de viure i créixer d’una manera que només es pot experimentar a través de l’educació en el lleure.
Però sovint, les pròpies ganes de passar-ho bé, els nens i nenes i nosaltres, els monitors i monitores, ens fan oblidar una cosa fonamental. Som educadors des de la primera reunió de colònies fins al moment en què, rebentats, fem la revisió quan tornem a la civilització. No fem de monitors només deu dies a l’estiu, sinó que ho som. I aquesta autodefinició ens condiciona (ens hauria de condicionar) a veure-ho tot des d’una altra perspectiva.

Quan planegem les activitats, quan organitzem allò quotidià de la colònia, no podem deixar de mirar quins valors estem transmetent. Les nostres accions no són neutres, parlen per si soles, i sovint influïm més del que les nostres paraules diran mai.

És per aquest motiu que una de les primeres tasques a fer quan es preparen les colònies és definir els objectius que cal plantejar-se enguany. En aquest moment, però, cal ser conscients que tot no es pot treballar. No podem exigir als nens i nenes que siguin perfectes en absolutament tot. Per tant, hem de triar les nostres batalles, hem de decidir en què ens fixarem, i ser una mica més tolerants amb la resta (percebre que hi ha coses importants, i coses que no tant, també educa).

Per exemple: és important tenir tota la roba guardada al calaix, i no llençada per terra, però no ho és tant (si no ens ho hem proposat com a objectiu) que estigui perfectament plegada. O un altre exemple: ens podem proposar que cap nen o nena estigui a l’aire lliure sense gorra, però podem deixar de banda que se la treguin quan entren al menjador a dinar. En aquest cas ja els direm que se la treguin, però no li donarem tanta importància com si observem un nen corrent per fora sense gorra.

Els objectius que ens proposem ens han de guiar a l’hora de dissenyar i inventar les activitats i l’organització del quotidià. Són una guia bàsica que ens ajuda a valorar si una determinada activitat resulta adequada o no per aconseguir allò que ens proposem. Les activitats han de ser la resposta a la pregunta de què farem per treballar concretament els objectius plantejats.

Sovint, però, els objectius queden escrits al dossier i, perquè són masses o no ens els creiem del tot, els acabem oblidant o treballant només un parell. I, llavors, si tenim una estona acabem fent un joc que no sempre respon als objectius que ens havíem proposat. En aquests moments cal fer un esforç i fer-nos conscients que la nostra concreta elecció per un joc, una resposta, una activitat, condiciona l’èxit dels objectius. Per exemple, si tenim un grup molt competitiu és important que tinguem uns quants jocs cooperatius preparats per quan disposem de quinze minuts lliures, i no optar per una activitat que potenciï encara més la seva competitivitat.

Si un cop escollit l’objectiu veiem que no trobem la manera de treballar-lo, més val que decidim deixar-lo de banda. Si l’objectiu és que es rentin les dents abans d’anar a dormir, però ens oblidem de recordar-los-ho i ningú mira de controlar que això es compleixi, més val no plantejar-lo i posar-lo com a fita en un altre moment en què voluntat i recursos coincideixin. És preferible concentrar-se en tres objectius específics, i dedicar tots els esforços a assolir-los que no disposar de quinze però treballats a mitges.

En definitiva, les paraules i els bons propòsits queden molt bé al dossier, a la planificació, però cal ser capaç de portar-los a terme tot tenint molt en compte allò de: sants i minyons no prometis si no “dons”. Només així, actuant amb seriositat, podrem assumir com a finalitat la qualitat de les activitats de l’educació en el lleure.