No és l’hora d’eslògans sinó d’accions

Es fa difícil elaborar una anàlisi objectiva de la situació escolar a casa nostra quan ens apropem als dos mesos des de l’inici de les classes, en un curs emmarcat dins la situació que comporta conviure amb la pandèmia.

 

Caldria no caure ni en l’anàlisi optimista que imposa l’eslògan de les “escoles segures” ni decantar-se per l’extrem que descriu la situació actual de col·lapse, o que hi arribarem més aviat que tard. El repte que tenim al davant és majúscul perquè és cert que la situació no la podíem preveure un any enrere, però també ho és que bona part d’allò que sí podíem preveure, després de la primera fase de la pandèmia, no ha servit per a prendre totes les mesures necessàries amb suficient antelació per no haver d’actuar, una altra vegada, de forma reactiva a remolc dels esdeveniments.

No ens cansarem de repetir que el context general dels centres educatius a Catalunya es caracteritza per una gran heterogeneïtat i, per tant, qualsevol anàlisi que pretengui ser generalista pecarà d’un biaix considerable. Tenim centres de tota mena (petits, grans, públics, concertats, privats, rurals, de poblacions mitjanes, de barris o districtes molt diversos dins les ciutats grans, etc.). El nostre alumnat també és força divers i el nostre professorat també ho és. Hi ha escoles i instituts que estan fent uns grans esforços per complir uns protocols que no paren de canviar i que fan mans i mànigues per impulsar la màxima normalitat possible en un context d’absoluta anormalitat. Un exemple d’això ho tenim descrit perfectament en l’article d’aquest Butlletí de la nostra companya Teresa Terrades. En altres centres, aquests esforços no han acabat de reeixir del tot perquè el constant degoteig de grups en quarantena, i casos positius confirmats, obliga a interrupcions d’allò programat i a anar improvisant respostes adaptades a les circumstàncies del dia a dia. Això genera un estrès acumulatiu entre el personal docent i no docent i també afecta al propi alumnat i a les seves famílies.

En aquestes circumstàncies el lideratge pedagògic i organitzatiu resulta fonamental en les centres però també cal exigir que s’expressi el lideratge político-administratiu de forma clara i sense ambigüitats. Un lideratge que no es basi en eslògans que esdevenen una espasa de Dàmocles quan la realitat els pot qüestionar, donat que si no es poden mantenir en determinades circumstàncies (i en aquesta pandèmia qualsevol escenari és possible) tot l’engranatge de credibilitat es pot malbaratar, o almenys això sembla que pensin els que de manera imprudent han sacralitzat els eslògans. Ho hem de dir clar: ni les escoles són completament segures, ni totes les escoles haurien de romandre obertes caigui qui caigui.

Si alguna cosa ens ensenya el mètode científic és que no hi ha res segur al 100% i, per tant, quan hem de fer previsions no podem hipotecar les respostes possibles al nostre desig de com voldríem que fos la realitat, donat que les dades i les evidències ens haurien de fer prudents a l’hora d’avançar prediccions. La realitat sol ser tossuda i sovint no és tal qual l’hem imaginat ni previst. Per això, als nostres polítics i administradors els hem d’exigir rigor, respecte al coneixement científic (deixar-se assessorar per qui en sap), antidogmatisme i, sobretot, que ens tractin a tots com a adults. No són moments per a la propaganda sinó per adaptar-se, amb avidesa i sentit de l’anticipació, a les necessitats actuals del nostre sistema educatiu i per actuar, d’una vegada per totes, des de la previsió i la prevenció i no des de la reacció.

No és de rebut que hi hagi centres que no hagin començat el curs sense un pla plenament establert d’aprenentatge híbrid i amb l’alternativa de combinar l’aprenentatge sincrònic i l’asincrònic. Molts altres, evidentment, sí que ho varen fer i ara es poden acomodar millor a la situació actual i, a més, poden preveure les respostes adequades enfront de possibles etapes amb mesures més estrictes. Alguns centres, però, a causa de circumstàncies molt diverses, algunes d’elles alienes a la seva voluntat, no tenen establert aquest pla, ja sigui perquè no compten amb els recursos necessaris, o perquè el professorat no és suficient perquè està sotmès a baixes i a una provisionalitat constant, etc. És llavors quan ens calen decisions administratives eficients i ràpides. No pot ser que justament ara es comencin a repartir els 300.000 ordinadors promesos des de finals del curs passat, o la connectivitat necessària pels alumnes amb situacions socials i familiars més precàries. A més, ara s’anuncia que els protocols per a les proves PCR a secundària comportin la corresponsabilització del professorat en l’autoadministració per part de l’alumnat d’aquesta prova. Davant d’això, com ha de reaccionar el professorat que a més ha vist com a ell no se li feien les proves quan un alumne resultava positiu? Tot té un límit.

Des d’Edu21 vam proposar algunes mesures organitzatives que poguessin garantir un escenari intensiu d’acompanyament de l’alumnat en petit grup i on el seguiment curricular pogués acomodar-se a períodes híbrids o plenament virtuals quan fes falta. El nucli de la proposta era que la majoria del professorat esdevingués tutor d’un grup reduït i assumís la gestió a l’aula de gran part del currículum globalitzat d’un grup classe. Evidentment amb el recolzament del conjunt dels equips docents i comptant amb el suport de 2 o 3 especialistes màxim per grup. Alguns podien descartar aquesta mesura perquè la veiessin complexa a nivell organitzatiu, però en el fons també hi havia -diguem-ho clar- la voluntat de no violentar la identitat professional clàssica del professorat de secundària, estretament vinculada amb una àrea de coneixement específica. Però en situacions d’emergència ens calen superar inèrcies que a la pràctica actuen de resistència a canvis necessaris per oferir respostes ajustades a la nova realitat.

A ben segur que aquesta realitat no ens agrada, que ens incomoda. Però més que mai la pandèmia posa a prova quina és l’autèntica especificitat de la professió docent: ensenyar els continguts pels quals hom es considera especialista? o acompanyar el procés d’aprenentatge, de creixement i de benestar personal de cada alumne? Això últim, naturalment, sense renunciar a les àrees curriculars però evitant que aquestes esdevinguin un fre a les mesures que cal prioritzar en l’actual situació. Ara és l’hora de la responsabilitat docent d’acompanyar a cada alumne en particular segons les seves necessitats per evitar, així, eixamplar les bretxes ja existents d’inequitat del nostre sistema educatiu. Alhora hem de garantir el dret a l’aprenentatge de tots i cadascun d’ells. I per fer això haurem d’ampliar el rol docent tradicional obrint-lo vers tasques, no tant d’especialització disciplinària estricta, sinó d’especialització envers el seguiment i acompanyament intensiu d’un grup determinat d’alumnes. Repetim-ho: d’un grup d’alumnes.

Per implementar aquests canvis ens caldrà el recolzament dels equips directius dels centres, la comprensió de les famílies, l’assessorament d’entitats i experts externs, el recolzament dels sindicats de docents i, sobretot, el de l’Administració que ha de ser qui doni cobertura legal i atorgui els recursos humans i materials necessaris per fer-ho possible en la majoria de centres. Ara és hora d’actuar amb determinació i amb flexibilitat i no amb apriorismes o resistències.