Molt més que ensenyar a xutar

És obvi que el nombre d’hores
d’educació física a l’escola sembla insuficient; per aquest motiu,
un increment suposaria no tan
sols més temps de pràctica, sinó
també una millora en l’adquisició
i consolidació d’una sèrie d’hàbits i aprenentatges importants
per als nens i les nenes.

Amb tot, primer cal entendre
que l’objectiu de l’educació física
no és solament ensenyar a xutar,
encistellar o fer tombarelles. És,
a més, un mitjà privilegiat, emocionant, corporal, vivencial i de
relacions que té, com altres ma-
tèries, el paper d’educar els infants i els joves en aspectes fonamentals per a la vida.

I tot plegat ho aconsegueix
una educació física que entén
que les programacions han d’estar basades en principis humanitzadors i alliberadors, que se
centra en la condició humana i
no solament en el condicionament físic del cos. A més a més
del coneixement del cos, un objectiu fonamental de l’educació
física és ajudar per tal que els
alumnes siguin intel·ligents i perquè adquireixin coneixements
ètics i polítics.

Una educació física que emfasitzi l’activitat física en lloc de la
condició física, perquè així es
mostrarà molt més respectuosa
amb totes les persones, especialment amb les més sedentàries i menys capaces, que són,
teòricament, les que més necessiten els beneficis saludables de
la pràctica i d’un treball equilibrat dels diferents components
relacionats amb la salut: la resis-
tència cardiorespiratòria, la força muscular, la resistència muscular i la flexibilitat.

Ara bé, el procés d’ensenyament i desenvolupament d’habilitats i capacitats motrius (tècniques, tàctiques, biològiques o
expressives) s’ha de plantejar de
manera que meni els nens a reflexionar sobre qüestions com
ara el significat i la funcionalitat
del que estan fent, la causa o
l’origen de les seves errades o la
manera d’utilitzar els seus coneixements per resoldre un problema plantejat. També pot orientar-se de manera que els demani
haver de planificar les accions
necessàries per millorar deter-
minades capacitats motrius;
d’involucrar-se en processos
d’anàlisi crítica sobre les causes i
les conseqüències de les conductes reprovables en la pràctica esportiva; de recapacitar sobre el valor de l’esforç dels companys amb menys competència
motriu i el significat de la tolerància respecte als errors que
fan; d’utilitzar les seves capacitats per aprendre de forma cooperativa, o d’interessar-se pels
fonaments biològics, tècnics,
biomecànics... d’una determinada tasca.

Els aprenentatges a les classes d’educació física han de ser-
vir per a la vida adulta. Per això,
caldrà crear ambients d’aprenentatge que afavoreixin les experiències satisfactòries, la cooperació i el respecte, així com
els sentiments de competència
personal i col·lectiva. Un clima
de pràctica que afavoreixi el diàleg i que faci ressaltar la millora
personal, l’aprenentatge a partir
de les errades i la importància de
l’esforç, és més probable que
afavoreixi la percepció d’un ambient més participatiu, igualitari i
inclusiu dels alumnes. L’activitat
física ha de ser una experiència
positiva i divertida, perquè
d’aquesta manera serà més fàcil
que la participació continuï en el
futur i l’activitat adquireixi un
nou significat a la vida.

Es tracta de remarcar que
l’activitat física es fa perquè sí;
perquè diverteix i perquè omple
de satisfacció; perquè fa sentir
bé; perquè ajuda a conèixer-se
millor; perquè es fa quelcom per
un mateix; perquè permet assaborir una sensació especial, o
perquè fa sentir-se units als altres i, a vegades, a la natura.

La missió actual i futura de
l’educació física no és afavorir
que els nens es converteixin en
bons practicants d’activitats fisicoesportives, sinó ajudar-los
perquè arribin a ser bones persones i bons ciutadans, actius,
crítics i compromesos amb el
seu desenvolupament personal i
amb el del seu grup social. En
aquest sentit, sembla evident
que l’aprenentatge de compe-
tències bàsiques en educació física ha de capacitar l’alumnat
per adquirir una vida saludable
mitjançant l’autogestió del propi cos, la pràctica regular d’activitat física i l’adquisició d’hàbits higiènics i saludables; per sortir-se’n en qualsevol context social
a través de les seves habilitats
comunicatives, d’expressió i de
relació personal, i per conèixer i
respectar els entorns naturals
mitjançant pràctiques segures i
amb el menor impacte mediambiental possible.

Serà bo tot el que permeti re-
forçar i incrementar les competències que permetin als nois i a
les noies organitzar, planificar i donar resposta autònoma a les
seves pròpies necessitats motrius, gaudir de les sensacions
gratificants que ofereix l’activitat
física i enriquir-se amb les possibilitats de relació social que
comporta. Voler aconseguir-ho
tot amb una o dues hores setmanals de classe en cada curs,
fins a primer de batxillerat, comporta, òbviament, que el model
actual no sigui viable.

Així, doncs, primer cal reivindicar una tercera hora de classe
i, segon, cal permetre que el professional d’educació física, d’una
banda, es converteixi en un dels
motors de canvi amb la idea que
l’educació física va més enllà de
les hores lectives, i, de l’altra,
ajudi a cercar i assessorar espais, temps i formes d’activitat
física als centres escolars, de
manera que contribueixi a millorar el benestar tant de l’alumnat
com del professorat, a ensenyar
a gestionar les emocions, a equilibrar els horaris i la pràctica física i a coordinar les activitats dins
i fora de l’horari lectiu. Tot això
influirà en l’educació física dels
nens i de les nenes i en la societat: és necessari.