Mirant pel retrovisor

"Reconèixer i entendre la multiplicitat de veus que ens acompanyen és la base pel diàleg"

Tinc la impressió que en matèria educativa a Catalunya ens trobem,
des de fa un cert temps, davant una cruïlla de la qual surten
alternatives ben diferents; com acostuma a passar, avançar en una
direcció implica, indefectiblement, allunyar-se d'altres. Si bé tots
els camins porten a Roma, no sé si totes les alternatives ens permetran
avançar sense miraments en tres grans direccions que crec fonamentals:
la creació d'identitats, la problematització del saber i l'autonomia en
l'aprenentatge.

La primera implica facilitar als aprenents valors sòlids que els
permetin identificar-se però també diferenciar-se. No hi ha identitat
individual si no aprenem a diferenciar la nostra veu de les altres que
ens envolten; per aconseguir-ho, cal primer ser capaç d'identificar,
reconèixer i comunicar-se amb la majoria d'aquestes veus, conèixer tant
les seves convencions i límits com els seus valors i missatges més
preuats. Reconèixer i entendre la multiplicitat de veus que ens
acompanyen és la base per al diàleg (poseu-hi el complement que
vulgueu: intercultural, interracial, intergeneracional, interreligiós,
etc.) i per la diferenciació positiva d'individus que alhora es
reconeixen part d'una comunitat. No cal que dir que també té efectes en
l'estabilitat emocional sobretot dels més joves, que estan en ple
procés de recerca d'una veu que els identifiqui.

La segona de les direccions en què em sembla que convé avançar
requereix posar en dubte les concepcions i reaccions més immediates per
tal d'aprendre a fer-se preguntes i analitzar críticament els fets, la
qual cosa ens permetria anar més enllà d'una educació reproductiva o
tècnica. La possibilitat de plantejar als aprenents problemes
interessants, d'atansar-se al coneixement sense simplificacions i
reduccions, d'adquirir habilitats i estratègies d'anàlisi i resolució
de problemes és, sens dubte, un dels reptes més urgents del nostre
sistema educatiu, tal com ho posen de manifest algunes anàlisis
recents. Resulta temptador oferir veritats tancades i sabers acabats, a
voltes pot fins i tot ser més fàcil, però és també enganyós i els joves
s'adonen molt aviat que les seguretats completes i les veritats
absolutes no serveixen per encarar els problemes polièdrics, complexos
i poc definits als quals s'encaren diàriament

La tercera direcció a seguir ens porta a no oblidar la coneguda
dita: val més ensenyar a pescar que donar el peix; però també convé
saber que no es pot pescar tot, ni a tot arreu, que hi ha peixos
enverinats i mars morts. En un món cada vegada més saturat
d'informació, en el qual l'acceptació acrítica de tot el que ens arriba
és cada vegada més freqüent, aprendre a destriar i tenir criteris per
decidir esdevé urgent. És evident que no es poden prendre decisions
sense objectius que les orientin i en això rau precisament l'autonomia.

No sóc dels que pensen que qualsevol temps passat fou millor, i
menys encara en matèria educativa. Tanmateix, si, com expliquen alguns
savis, no estem només en una època de canvis sinó en un canvi d'època,
em sembla que no podem avançar si ens oblidem de mirar sovint pel
retrovisor. Som els adults, hereus d'una cultura lletrada, experts en
la reflexió i l'anàlisi i, sobretot, aquells que han fet de la reflexió
sobre l'aprenentatge i l'ensenyament la seva professió, els que
disposem de les eines que avui més que mai els fan falta als nostres
joves. Cap de nosaltres hauria de mirar cap a una altra banda.