Millorar Persèpolis: el síndrome Ituriel en l’educació actual

En un dels seus relats curts, datat el 1748, Voltaire conta la història d’Ituriel, que va esmerçar molts esforços per a millorar Persèpolis. La vida de la ciutat estava afectada per infinitat de mals, que quedaven sense resoldre. Després de cada intent fallit, finalment, Ituriel va decidir “no pensar més en millorar Persèpolis i limitar-se a deixar anar el món tal com va”, dient-se a sí mateix que “si tot no està bé, almenys és passatger!”.

He pensat en aquest conte al comentar la
situació que comencem a viure avui molts dels que, per motius professionals,
seguim l’actualitat educativa. Els mitjans de comunicació estan creant un clima
negatiu, portant a l’extrem del pessimisme l’anàlisi del sistema educatiu de
Catalunya. De fet, s’està  aconseguint
presentar una  caricatura del que és el
dia a dia i la vida de les escoles del país i la labor de bona part del seu
professorat. Potser a un nombre significatiu dels docents els hi manca il·lusió
al mirar el futur, per causes ben diverses i de caràcter estrictament
professional, però hi ha consciència generalitzada de la necessitat de seguir
millorant els resultats de l’educació. Al veure titulars i primeres pàgines de
molts dels diaris catalans d’aquests dies, no podem evitar la percepció, també
voltairiana, de que “mesurem línies, reunim números, estem d’acord sobre dos o
tres mil punts que coneixem i disputem sobre dos o tres mil que no coneixem”. I
amb aquests coneixements i desconeixements de la realitat sentenciem
fracassos,  culpabilitzem col·lectius i
remenem aigües en les que pesquen i manipulen gents poc escrupoloses.

Caldria analitzar a fons, per exemple, qüestions
que es deixen de costat al fer titulars de premsa, cridaners i exagerats.
Fem-nos algunes preguntes, per exemplificar el que voldria dir: què mesuren i
què no mesuren els Informes PISA?; quin valor precís cal atribuir a aquest
tipus de rankings que comparen realitats desiguals indiscriminadament?; quina
era la realitat del fracàs i l’abandó escolar prematur en els anys 70 i els 80
i quina és la d’avui, a molts barris perifèrics dels cinturons industrials de
les grans ciutats catalanes?; quina és la valoració que fan els pares
immigrants de l’escola dels seus fills a Catalunya (algunes etnografies donen
autèntiques i favorables sorpreses)?; què significa i reflexa l’aportació de
l’escola catalana a la cohesió social del país i per què les dades que fan referència
a aquest indicador no mereixen major atenció?... potser perquè son positives?;
es coneix i valora degudament l’esforç econòmic, extraordinari i ininterromput,
realitzat per les diverses administracions catalanes, des dels primers anys 90
fins al 2007?; quins eren els dèficits crònics heretats després de dècades
d’abandó de la inversió pública en l’educació i com incideixen encara avui?.
Haurien de bastar aquests senzills i improvisats interrogants per a mostrar el
biaix amb que s’està analitzant l’escola catalana en aquests dies. Les dades
que mostren totes aquestes altres cares del problema estan disponibles per a
qui tingui la voluntat de fer anàlisis afinades i curoses. Sorprèn veure en les
darreres setmanes un tant destemperades plomes generalment contingudes i
assenyades. No estaria de més demanar seny, serenor i equanimitat en el debat
obert sobre la situació i el futur de l’educació a Catalunya.

Certament, hi ha llums i ombres en l’escola del
país i nombrosos reptes als quals afrontar-nos. El diagnòstic d’una realitat
sempre canviant, com la de l’educació, està a les nostres mans. Tanmateix, no
hi són totes les realitats en la “fotografia” que s’està presentant: hi manquen
matisos, bones pràctiques i l’explícita consideració de la tasca de molts
col·lectius docents que saben que només en el seu si els i les alumnes hi
trobaran un entorn on créixer cívicament. Als centres, a aquests professors, no
els podem dir, de manera tan simplista, que van malament. No ho podem fer.
Mirem de no desalentar definitivament als qui esmercen meritoris esforços per
millorar la situació.

No enfonsem l’esperança d’aquells qui, a peu d’aula
i de carrer, contribueixen a la millora de l’escola catalana. Mirem que no ens
passi com a Ituriel en el relat voltairià. Diguem-los que estem al seu costat,
tots, tothom; que cal seguir en el camí de l’esforç, de la professionalitat.
Revisem pressupostos i usos del diner públic, recollim bones pràctiques,
iniciem camins amb possibilitats de millora, incentivem amb el nostre reconeixement
col·lectiu aquells qui són BONS professors i professores... i tot i que potser
alguna d’aquestes (o d’altres) accions siguin fallides, mantenim (tots, entre
tots) les vies d’avenç i les energies per millorar.

No renunciem a “millorar Persèpolis”. Lluny
d’actituds conformistes, no voldria caure en la parcialitat de veure només les
coses negatives de l’escola catalana d’avui. Es més, s’han de qüestionar, des
de la dura realitat de les coses (això, sí), les campanyes mediàtiques,
que  tornen a analitzar la realitat de
l’escola al servei d’interessos que no em semblen els del servei públic de
l’educació, i donar a cada realitat la importància i el pes que li pertoca.