Màster de Secundària: a la fi, el començament

Una de les aportacions de l’any 2009 ha estat, en el terreny educatiu, l’inici oficial de l’esperat Màster de Formació del Professorat de Secundària que ha vingut a substituir el CAP (Curs d’Aptitud Pedagògica) d’una longevitat escandalosament anormal: 39 anys, en què, teòricament, s’havia de formar de la mateixa manera els professors de secundària, com si durant 39 anys res canviés en el món educatiu que justifiqués la reforma d’aquesta darrera norma educativa franquista.
Després d’innombrables titubeigs i intents fallits, finalment, ben entrat ja l’actual curs 2009-2010, les universitats han pogut organitzar el nou Màster. En el cas de Catalunya, cadascuna de les institucions universitàries, ha planificat el seu propi calendari condicionat al període d’inscripció que la Generalitat organitzà durant la segona quinzena del mes d’octubre. Aquesta tardança en organitzar el principi de curs ha condicionat el seu començament i el propi desenvolupament d’aquesta primera edició i, com a conseqüència, s’han produït una sèrie de disfuncions que caldrà posar remei en les properes edicions del Màster.

Així, les universitats catalanes s’han trobat amb una oferta d’especialitzacions finalment validada o no per l’Administració a partir d’uns criteris mai del tot explicitats. Per això, trobem especialitats repetides en diferents centres; altres especialitats ofertes per dues universitats alhora i amb molt pocs estudiants; algunes universitats que s’han quedat sense cap especialitat o amb la mínima expressió; estudiants que han estat redistribuïts amb criteris poc clars, etc.

També cal fer notar que alguns estudiants procedents de diferents països no han tingut cap obligació d’acreditar el coneixement de la llengua catalana per matricular-se al Màster, quan aquest coneixement resulta indispensable per, no només exercir la docència a l’ensenyament secundari a Catalunya, sinó també, a un nivell més pràctic, per poder aprofitar de forma coherent les pràctiques als centres de secundària que el propi Màster ofereix com una part substancial de la seva oferta formativa. Aquest fet ha estat possible per l’aplicació de la normativa general dels màsters universitaris però que, per la precipitació d’enguany, no ha estat possible fer-ne una excepció per a un màster que té unes connotacions pròpies i que el fan molt específic, donat que configura una formació considerada inicial per als docents i no pas una simple formació d’especialització professional, com solen plantejar els màsters universitaris denominats professionalitzadors.

Un altre tema encara obert és el del finançament d’aquest Màster. En primer lloc, el finançament del propi funcionament del Màster que, a hores d’ara, encara resta per definir malgrat que en alguna universitat el Màster ja porta dos mesos de funcionament. I, per altra part, el possible finançament de la feina dels tutors de pràctiques en els centres de secundària. Un sector d’aquests professionals demana un cobrament específic per aquesta feina tal com ja se’ls pagava per a tutoritzar les pràctiques de l’antic CAP. Tanmateix, els períodes de pràctiques que ara el Màster estableix són molt més llargs i més complexos, la qual cosa ha generat, en una part del col•lectiu, la demanda d’un cobrament adequat. L’administració educativa ha anunciat no poder fer-se càrrec d’aquesta petició, el que ha comportat que una part d’aquest professorat s’hagi negat a acollir estudiants de pràctiques del Màster per a tutoritzar-los en el centres. Això, principalment, té lloc als instituts de la ciutat de Barcelona tot posant en perill el funcionament òptim d’aquest Màster per a algunes universitats. En aquest sentit, al nostre entendre, resulta necessari avançar cap un model de gestió de la tasca de tutorització dels estudiants del Màster en els centres, que garanteixi la sòlida formació i acompanyament professional que necessiten els estudiants, alhora que els professors que fan de tutors puguin exercir aquesta tasca amb les plenes garanties de poder fer una bona feina, i que no els suposi una sobrecàrrega de la seva dedicació docent i horària en el centre. Aquesta garantia no hauria de passar, segons el nostre parer, forçosament per un model de pagament de les tutoritzacions, sinó més aviat per la disponibilitat horària i organitzativa que les possibilitin i per al seu reconeixement com a mèrit en la pròpia carrera docent dels professors tutors.

Ja es veu que no és de rebut que una formació que és extraordinàriament important per a la millora del sistema educatiu a Catalunya –no oblidem que a la secundària és on es concentra l’índex de fracàs escolar més gran i que hipoteca els resultats de tot el sistema educatiu del país– arrenqui en la seva primera edició amb tantes vicissituds associades. Aquest Màster hauria de ser una prioritat indiscutible del govern de Catalunya, tant del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, com del Departament d’Educació i, com a conseqüència també, del Departament d’Economia per a facilitar el seu suficient i adequat finançament. El nou Màster ha de desenvolupar-se amb plenes garanties de qualitat que permetin una molt millor formació per als nous professors de secundària del país. Del contrari, no haurà pagat la pena tan esforç per aixecar el prestigi de la formació docent a secundària. Per això, cal garantir que el plantejament pedagògic i metodològic del Màster no pateixi cap retallada, o intent de descafeïnar-lo, amb excuses de reajustament  pressupostari o d’altres i que iniciïn un procés de mutilació gradual idèntic al que va sofrir, en els seus començaments, el propi CAP fins que acabà convertint-se en una autèntica caricatura en relació a allò que necessitava el sistema. Ara, això, senzillament no ens ho podem permetre.

Estem convençuts que, al marge del color o colors polítics del govern, en aquest tema s’hauria d’actuar amb el mateix esperit que ha fer possible l’aprovació de la LEC. Igual d’important és que la LEC pugui aplicar-se i tenir èxit com que ho faci aquest Màster. Les dues peces resulten imprescindibles per a garantir una educació de qualitat a Catalunya. I per això, en aquest assumpte, no hi caben partidismes de cap mena; ens hi juguem molt tots plegats.