Màrius Martínez: “Bolonya ha d’avançar, però no a qualsevol preu”

Màrius Martínez, pedagog de reconegut prestigi en el camp educatiu, ha estat degà de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB, membre del consell de Govern de la mateixa universitat i vicepresident de la “Conferencia de Decanos y Directores de Magisterio y de Educación de España”. Com a membre del Consell Escolar de Catalunya ha presidit la comissió que va realitzar el dictamen del document de bases i l’avantprojecte de la Llei d’Educació de Catalunya.
Com va viure, en la seva etapa com a degà, la implantació de Bolonya a la facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona?
En la meva etapa com a degà, des del 2005 fins a l’octubre del 2008, la tasca fonamental que vam dur a terme a la facultat va ser la d’informació i familiarització amb el Pla de Bolonya, ja que tot i que es va signar l’any 1999, aquí no va arribar fins pràcticament el 2003. Després, vam dur a terme un procés d’experimentació, a través de plans pilot en tres titulacions, que ens va permetre aplicar els principis i tota la teoria que hi ha darrere del pla Bolonya. Val a dir que tot i que sigui una declaració de només dues pàgines, té molt de suc.

Podria enumerar alguns aspectes positius en l’aplicació del pla Bolonya?
Voldria destacar algunes idees força que em sembla que són molt positives del pla Bolonya: la primera, és que l’estudiant està al centre del seu projecte d’estudis; en segon lloc, que per fer una bona formació, cal coordinar el professorat; la tercera és que s’ha de tenir clar quin és el perfil professional i acadèmic que volem formar; la quarta, que no n’hi ha prou en planificar les hores de classe, sinó que s’ha de planificar també la feina que l’estudiant fa fora; per últim, l’estudiant ha de ser un estudiant a temps complet, com a concepte.

Alguns alumnes però, no tenen la possibilitat d’estudiar a temps complet.
Aquells estudiants que no poden estudiar a temps complet, perquè no volen o perquè han de simultaniejar-ho amb el treball, han de disposar de vies paral·leles que ho permetin, però no a costa de rebaixar la qualitat o els objectius formatius. Fins ara, això és el que havia passat sovint en l’àmbit de les humanitats i de les ciències socials, on és fàcil aprovar. Però, per ser un bon professional no n’hi ha prou amb aprovar i l’estudiantat que estudia i treballa a temps complet en aquests àmbits, en general, acaba tenint una formació mediocre. Per això és necessària la via lenta, que és una qüestió que fa molts anys que existeix, però que en els nostres àmbits mai s’havia considerat.

Però, una de les mancances que s’atribueix al pla Bolonya és la qüestió del finançament de beques i d’ajut a l’estudi per aquests alumnes que necessiten treballar per pagar-se els estudis.
Aquest és un risc greu. És evident que cal evitar que un pla, que a mi em sembla que és positiu, no acabi generant exclusió. És a dir, que estudiants amb talent que podrien fer molt bona carrera universitària, per culpa del dèficit econòmic i de recursos, no puguin estudiar amb condicions a la universitat, perquè estudiar i treballar a temps complet, no és estudiar en condicions.

Quins altres aspectes podrien ser millorables del Pla?
Un altre aspecte crític és el del finançament necessari per desenvolupar aquest canvi. En el seu moment es va parlar de “cost zero”, però la despesa pública en ensenyament superior en aquest país està per sota de la mitjana europea, per tant, fan falta més recursos. Si volem aplicar una metodologia que se centra més en l’estudiant, també és necessari un seguiment més acurat d’aquesta feina i per fer això no pots tenir les universitats massificades. Un altre risc que correm és que no aprofitem l’avinentesa per fer una reforma en profunditat d’algunes pràctiques a la universitat que han quedat molt obsoletes. Les reformes i els canvis generen resistències, i aquestes resistències, a vegades, es fan molt fortes, fins al punt que impedeixen el propi canvi. I el perill és que a la universitat hi ha col·lectius que tenen una gran capacitat discursiva que pot acabar legitimant l’immobilisme.

Quines qüestions s’haurien pogut fer d’una altra manera per evitar la forta oposició d’alguns estudiants al pla?
És necessari fer un enèsim esforç d’informació, per explicar en què consisteix Bolonya, i aconseguir més participació dels estudiants, per poder posar de manifest allò que no funciona i poder-ho canviar. En qualsevol cas, no podem parar, jo penso que un altre risc és aturar-se perquè Bolonya 2010 pràcticament ja ha caducat i ens hem de posar fites més enllà, tot i que s’ha d’anar amb compte que no sigui a qualsevol preu. També cal matisar que dels més de 150.000 estudiants que té el sistema, només ha participat en moviments d’oposició, un grup reduït. Les ocupacions, que han tingut un gran ressò mediàtic, han estat protagonitzades per molt poques persones, però són actes que criden molt l’atenció i que estan liderats per grups que escampen consignes que calen molt bé entre aquelles persones que tenen una visió crítica del sistema, no només l’universitari. Per exemple, quan es parla de privatització, quan Bolonya no té res a veure amb la privatització, i menys a Catalunya, en què el 90% del sistema és públic, i ho seguirà sent, afortunadament.

Els estudiants també es queixen de què el pas d’algunes llicenciatures com la de magisteri a grau suposa una disminució del nivell i major precarietat en la qualitat dels estudis, en lloc de significar un augment del prestigi.
Això és una presumpció que no es pot objectivar. Aquest és un dels problemes greus de tot aquest moviment de contestació, ja que atribueixen al pla coses que no contempla i aleshores les critiquen. Quan ens referim a l’estudiant a temps complert, el que volem és pujar el nivell, no baixar-lo. Ara hi haurà dos itineraris diferents: el grau, que professionalitza i habilita per sortir i desenvolupar una professió al nivell més alt d’un país; i el màster, que especialitza en un àmbit determinat. L’única diferència és que abans els màsters eren privats i ara són públics, perquè tothom qui ho desitgi pugui especialitzar-se a un preu públic.

Com a coordinador del grup de treball de la comissió del consell escolar en la redacció de la Llei d’Educació de Catalunya, com ha viscut tot el procés?
Ha estat un procés molt, ric, molt interessant, però que ha posat de manifest com n’és de difícil d’arribar a pactes de país en temes tan sensibles com el de l’educació. Per mi, el Pacte Nacional per a l’Educació va ser una fita inèdita ja que tota la comunitat educativa es va posar d’acord en els grans principis del que havia de ser l’educació en el futur.

Quina valoració fa del text actual de la ponència?
Jo he treballat sobretot amb el document de bases i amb el text de l’avantprojecte. El primer text de la llei va partir de l’esperit del Pacte Nacional, però malauradament, després van aparèixer forts grups de pressió de signe diferent, que van desgastar tot el procés. Això va fer que la llei arribés excessivament retallada  i erosionada al Parlament. Aleshores, al Parlament, es van intentar rearmar alguns aspectes que havien quedat afeblits, però tot plegat enmig d’un context d’inestabilitat, d’equilibris difícils, amb discrepàncies en el mateix si del tripartit.

Què opina de la polèmica sobre la llengua i les pressions contra la immersió lingüística catalana?
És una manipulació política burda d’una qüestió que no suposa cap problema i es fa a través d’un missatge incendiari, totalment desvirtuat i amb unes formes molt desafortunades. Es tracta d’una qüestió polititzada que no té res a veure amb la realitat. Amb els estudis internacionals del PISA, que permeten comparar la competència en llengua castellana a tot Espanya, es posa de manifest que no hi ha diferències significatives en competències en llengua castellana entre els estudiants de Catalunya i els de la resta de l’Estat. En canvi, l’ús social del català en alguns àmbits retrocedeix, es tracta d’una llengua que va estar prohibida durant quaranta anys i, per tant, necessita un temps de recuperació, i de normalització. I és la llengua pròpia del país, no és cap excentricitat. No entendre això demostra una gran manca de sensibilitat.