L’ús del català a l’escola

En les darreres setmanes hem assistit a un reguitzell d’informes i dades en relació a la salut social del català i, en especial, al seu ús dins el sistema educatiu. Unes dades preocupants i que conviden a l’acció.

 

Segons el Consell Superior d’Avaluació del sistema educatiu de Catalunya només el 46,8% (any 2021) del professorat de quart d’ESO fa ús del català sempre a l’adreçar-se als seus alumnes (l’any 2006 era el 63,7%). Pel que fa a l’alumnat, només el 39,4% (any 2021) es dirigeix en català al professorat (el 56% l’any 2006). I l’ús del català de l’alumnat quan es fan activitats de grup és només del 21% l’any 2021 front el 67,8% el 2006. Les dades són clares i el diagnòstic també. Encara que les xifres corresponen només al quart d’ESO tot fa pensar que són extrapolables a la resta de cursos i nivells educatius. El català a l’escola, en quinze anys, ha retrocedit significativament.

Ja sabem que l’escola reflecteix allò que succeeix a nivell social i familiar i que, per tant, la responsabilitat d’aquesta situació seria atribuïble a molts agents i circumstàncies. En primer lloc dels propis parlants de la llengua que, massa sovint, abandonem el seu ús en la primera ocasió en què dubtem ser entesos o, més encara, davant algú que ens parla en castellà o en qualsevol altre idioma sense fer l’esforç d’esbrinar si ens entendrà en català. Tanmateix cal assenyalar que el món digitalitzat on vivim el 2021 té poc a veure amb el què ens trobàvem al 2006. També a nivell social els infants i joves de les nostres ciutats i barris conviuen en ambients més pluriculturals i plurilingüístics que fa quinze anys. Tot això és cert i afecta, és clar, a l’escola. Però, en qualsevol cas, ens hem de preguntar quina part de responsabilitat pertoca directament a l’administració educativa, als seus dirigents i gestors, inspectors, equips directius i, en definitiva, als equips docents i al conjunt de la comunitat educativa.

Potser entre tots hem abusat del terme “model d’èxit” quan ens hem referir al model d’immersió lingüística del nostre sistema educatiu. No hi ha dubte que ho va ser en els seus primers anys, o potser dècades. I que ho fou i en bona part ho continua sent a infantil i primària. Però als instituts fa anys i dècades que ja no ho era i molta gent ha estat mirant cap un altre costat, començant per l’administració educativa. En un article del juliol de 2019 ja vam advertir de la situació del català a la secundària, llavors arran d’un estudi sobre l'ús d’aquesta llengua en els patis dels centres. Estudi que va despertar, per cert, crítiques d’algun sector que acusava als autors d’haver espiat als alumnes. Aquell article el vam acabar dient que cadascú havia d’assumir la seva responsabilitat.

Una responsabilitat que ja hem comentat que correspon en primer lloc a l’administració educativa per no fer-ne un seguiment acurat de la situació durant tots aquests anys. I en segon lloc als equips directius dels centres, alguns dels quals han promogut més el plurilingüisme que la defensa i protecció de la llengua catalana. El foment de la competència plurilingüe és del tot necessària i convenient però en cap cas no hauria de comportar un afebliment de la defensa i promoció de l’ús, en tots els espais escolars, de la llengua catalana que és l’única amb un nivell d’inferioritat social evident. Ús en tots els àmbits però prioritàriament a l’aula. La immersió volia dir que el català havia de ser la llengua vehicular de l’ensenyament i pilotat pel conjunt de docents del centre. Cada vegada que un professor abandona la llengua davant un grup d’alumnes esperona el mateix abandonament per part de l’alumnat. I cada vegada que no interpel·la aquest alumnat perquè en faci ús també afavoreix l’afebliment del català.

En el tema de la llengua Catalunya es juga el seu futur com a nació i la cohesió social necessària per a esdevenir un país vertebrat, fraternal i amb futur. No podem demanar a l’escola que supleixi la necessària fortalesa de la llengua que a l'àmbit personal, familiar, social, cultural, digital i institucional ha de tenir per preservar-se, enfortint-se i prestigiar-se. Però el sistema educatiu tampoc pot ser un espectador passiu de la situació sociolingüística del català en l’actualitat. Ha d’activar i optimitzar tots els recursos que té el seu abast per revertir l’actual situació. I encara que l’administració ajudi activant programes de suport i formació específics (que ho ha de fer), hi ha una manera molt simple en què es pot comprometre cada centre educatiu, cada equip directiu, cada equip docent i cada mestre i professor a la seva aula i davant del seu grup d’alumnes, que és fent ús del català en tota circumstància a excepció, evidentment, de les classes corresponents a altres llengües de l’ensenyament.

L’educació, no la instrucció, és bàsicament modelatge i exemplaritat. I s’imita allò que mereix respecte, prestigi, admiració o estimació. Un bon docent és aquell capaç de desvetllar en el seu alumnat aquests valors i si no els fa presents en el seu quefer diari i no els mostra des de la sinceritat, l’exemple i l’estima personal, no els podrà transmetre als seus alumnes. Necessitem que tots els membres de la comunitat educativa estimin i respectin la llengua, que la dotin d’autoestima i prestigi, i que en facin ús sense reticències ni falsos prejudicis per al bé del seu alumnat, la igualtat d’oportunitats, la cohesió social i la preservació del nostre més preuat valor cultural com a poble.