L’obsessió per l’anglès
L'autor, llicenciat en filologia anglesa, ens fa amb aquest article publicat al Diari Avui replantejar tòpics sobre com s'aprèn una segona llengua.
Fa pocs dies aquest diari s'ha fet ressò del baix nivell d'anglès
dels catalans, un dèficit gravíssim per a un país que busca un lloc en
la societat del coneixement. Ja fa molts anys que l'anglès és una
obsessió de pares, empreses i govern. S'endeguen plans que omplen grans
titulars i sovint naufraguen en inèrcies heretades d'un llarg
aïllacionisme. Polítics com els Maragall asseguren resultats
espectaculars en pocs anys. D'altres afirmen que ja els tenim aquí, com
quan Carod-Rovira, després de deixar clar que es diu Josep-Lluís, li va
refregar pel nas a un noi de Castella i Lleó que els nens catalans
acaben la secundària dominant català, castellà i anglès.
DAVANT UNA URGÈNCIA HISTÒRICA en què tants esforços han donat fins
ara tan pocs resultats, potser valdria la pena plantejar-se si no
cometem algun error de base i si convé repensar algunes idees molt
esteses i poc realistes sobre com s'aprèn una segona llengua.
EL PRIMER TÒPIC QUE HAURÍEM DE DESMITIFICAR és la importància de
l'anglès en la primera etapa de primària. Els pedagogs distingeixen
molt bé entre adquirir una llengua i aprendre-la. Dels 3 als 9 anys,
els nens estan prodigiosament dotats per a l'adquisició. És a dir,
sotmesos a una autèntica immersió, assoleixen la competència bàsica
d'un nadiu en dos o tres d'anys. Però deixem-ho clar: immersió vol dir
que el nen no té escapatòria, que només es pot comunicar si fa servir
aquella llengua. I això només és viable per a molt pocs -si un dels
pares és nadiu, si va a una escola anglesa, si viu un temps a
l'estranger-. Per contra, en aquest mateix tram d'edat, els nens tenen
grans dificultats per aprendre una segona llengua estudiant-la
formalment. Mentre que la immersió activa les capacitats innates,
l'estudi formal exigeix una maduresa cognitiva que en aquestes edats no
es té. Això queda molt ben reflectit en un estudi de la UB segons el
qual els nens que comencen a fer anglès als 4, 8 o 10 anys arriben als
14 amb un nivell molt similar. En efecte, és a partir dels 10 que
l'aprenentatge s'accelera i compensa en molt poc temps la diferència
d'hores acumulades.
ALGUNS PARES S'OBSESSIONEN i es culpabilitzen pensant que
desaprofitar el tram 3-9 anys és fer al nen un mal irreversible. Se'ls
hauria d'explicar que, si bé és cert que una exposició tardana a la
llengua pot deixar la seqüela d'un lleuger accent, no compromet gens
l'objectiu essencial: una comunicació fluida (i si no que ho preguntin
al Matthew Tree). I que, en tot cas, hores i hores d'ensenyament que
sovint costen molts diners i sacrificis acabaran amb resultats molt
minsos. Aprèn més un adolescent de 16 o 17 anys vivint un mes amb una
família anglesa que estudiant l'idioma un munt d'anys a l'escola i en
tota mena d'acadèmies.
A PARTIR DELS DEU ANYS, els nens, amb el cervell i l'oïda encara
oberts, comencen a tenir prou maduresa cognitiva per treure profit de
l'ensenyament formal. Els mitjans abocats dels 10 als 30 són els més
rendibles perquè, si bé es cert que va minvant la capacitat
d'adquisició, també ho és que augmenta la d'aprenentatge, que arriba al
zenit a la universitat, quan la motivació i la disciplina són màximes.
RECENTMENT EL GOVERN CATALÀ ha llançat un pla per impulsar l'anglès
que es basa a destinar un gran pressupost al reciclatge d'uns 15.000
docents en actiu perquè en un futur proper puguin impartir assignatures
en anglès a partir dels 4 anys. La idea d'agafar un mestre de mitjana
edat amb coneixements nuls o molt bàsics d'anglès, ficar-lo en una aula
d'EOI i fer-lo estudiar mentre no deixa de treballar en una feina
esgotadora, esperant que al cap de cinc anys pugui fer la classe en
anglès de manera competent i efectiva, és d'un optimisme delirant.
L'ANGLÈS COM A LLENGUA VEHICULAR a primària no pot consistir a
ensenyar els colors i quatre cançonetes. Perquè tingués sentit en
aquesta etapa hauria de ser llengua de comunicació bàsica a l'aula i
això exigeix un domini oral que poquíssims mestres tenen. Perquè algun
dia tinguem aquests mestres abans hem de tenir prou especialistes en
anglès que els puguin formar. En l'actual situació, resulta més
realista destinar els recursos als professors d'institut i EOIs, i
sobretot als futurs docents, a qui cal ajudar ara, quan encara no
treballen, amb estades a l'estranger.
AMB AQUESTA BASE PODREM FER DE L'ANGLÈS de secundària la rampa de
llançament perquè els adolescents surtin a Europa sense l'angoixa de no
ser capaços de fer-se entendre. Perquè el que de debò portarà un canvi
cultural i de mentalitat és que molts més joves facin estades de mesos
en països europeus i ampliïn els horitzons culturals. Aprendre anglès
és pràctic i necessari però és també fonamental per obrir-se
mentalment, respectar la diferència i integrar-se de ple en la cultura
democràtica europea.
