Llengua catalana i escola

El debat sobre l’ús de la llengua catalana i el seu retrocés en els darrers anys ha reaparegut en aquestes setmanes encenent de sobte totes les alarmes. Una certa desídia continuada per part dels poders públics que, en lloc de romandre vigilants a les dades i als símptomes –per altra banda evidents– del descens social de la llengua catalana, han fet com si no passés res, ens han conduït a una situació molt preocupant. La realitat d’avui, on les xarxes socials i els mitjans de comunicació audiovisual són omnipresents en llengua castellana, configura un marc molt diferent al dels anys vuitanta, quan s’implantà a les escoles el model d’immersió, mitjançant el qual les noves generacions aprenien el català com la llengua de prestigi i d’ús social preferent. A poc a poc aquesta situació va anar variant sense que les administracions catalanes reaccionessin a un continuat però inexorable descens de l’ús de la llengua a nivell social i també als centres educatius.

I en això l’administració hi ha tingut una gran responsabilitat. A l’amenaça exterior, que sempre és present en els continuats intents per part de l’administració espanyola de dinamitar el model d’immersió, s’hi ha sumat, per inèrcia o desídia, un abandonament de l’ús i del prestigi de la llengua catalana en tots els àmbits i també en l’escolar. No es pot dir que les autoritats educatives del país desconeguessin el que estava succeint, però actuar en defensa del català era percebut, sovint, com un camp de mines que era millor evitar per por que la reacció que es produís dels sectors espanyolistes malbaratés l’equilibri assolit. Però no hi ha pitjor defensa que no actuar davant d’una amenaça ben real i continuada. Hi ha una responsabilitat clara, doncs, d’una administració poruga malgrat les darreres majories independentistes en el Parlament de Catalunya.