L’hora de l’acció
Som un país que ens agrada molt escenificar pactes, plans, acords, proclames i manifestos diversos. Quan ho fem presumim d'unitat i després de les signatures i celebracions tothom continua actuant com abans, molt sovint la lletra del pacte es petrifica sense aconseguir arribar a l'acció. Pura escenografia, doncs.
El món de l'educació no ha estat pas una excepció en aquest
entreteniment nacional. Celebràrem la Conferència Nacional d'Educació
(2000-2002) de la qual es derivaren un bon grapat de proposicions
reformistes. Posteriorment el Pacte Nacional per a l'Educació (2006)
marcà una sèrie d'accions que, només en part, es traduïren en el cos
legislatiu de la LEC (2009). Més tard han vingut diversos manifestos
procedents de la societat civil demanant un esforç per a garantir un
millor sistema educatiu, assegurar el model escolar d'immersió
lingüística, etc. Tot molt lloable i acompanyat per un bon reguitzell de
propostes de canvi molt ben intencionades. Ara bé, quantes d'aquestes
iniciatives s'han convertit finalment en línies d'acció de la política
educativa? Quines han estat assumides en la pràctica de les nostres
aules i centres?
Els temps actuals ens exigeixen
consensuar, sense tacticismes, mesures urgents i de calat estratègic per
a poder encarar-nos a un fenomen tan complex i multidimensional com és
el fracàs escolar. Ens cal un pla de xoc decidit i profund que pugui
actuar sobre alguns dels indicadors clau d'aquest fracàs, tant en el
terreny de les polítiques socials, econòmiques, d'habitatge, de família,
dels joves... així com més estrictament de les educatives: formació
dels mestres i professors, organització dels centres, aspectes
curriculars i didàctics, de l'avaluació, de la relació amb les famílies,
del tractament de l'excel·lència... Cal avançar en cadascun d'aquests
fronts i fer-ho de forma coordinada.
Per això es fa del tot
necessari un gran acord polític, social i educatiu que requereix àmplies
dosis de generositat, patriotisme i intel·ligència. Que no sigui un pla
o un manifest més que consolidi la retòrica i esdevingui inoperant. Per
contra, que es basi a saber escoltar molt i molt els mestres i
professors, directors i inspectors, famílies i alumnes, ajuntaments,
sindicats, agrupacions empresarials... És hora que endeguem un pla de
xoc contra el fracàs escolar i de promoció de l'èxit que es basi en un
conjunt de mesures concretes i plasmades en l'acció. Un pla que
contingui un calendari precís i un pressupost suficient, que faci
propostes específiques basades en la confiança envers els centres i els
professionals. Aquest pla requereix d'una administració educativa que
prengui decisions basades en estudis amplis, rigorosos,
multidisciplinaris i que, davant el conjunt de dades contrastades, sigui
capaç de rectificar o reorientar accions i programes quan aquestes
dades posin en qüestió els pressupòsits establerts.
En uns
temps en què els recursos s'han d'optimitzar no ens podem permetre
actuar a les palpentes o bé esperar al final per saber si un projecte ha
culminat amb èxit o no. Aquest tipus de polítiques no són sostenibles.
Per contra, la seva alternativa suposa encertar les estratègies més
adequades, afinar els objectius més estratègics, dissenyar els programes
més adients per a adreçar-se als factors clau per a la millora. Aquests
factors han d'haver estat identificats per estudis i recerques
específiques sobre l'èxit i el fracàs escolar a casa nostra.
Un
pla de xoc contra el fracàs escolar i de promoció de l'excel·lència no
és incompatible amb el conjunt de mesures a més llarg termini que hauran
d'abastar els factors més estructurals que determinen els resultats del
sistema i, així, poder-los revertir. Però mentrestant ens cal programar
accions concretes i variades en aquells aspectes que ja sabem
correlacionen directament amb els índexs de fracàs. Hem d'actuar avui
per a demà, però també avui per a avui. Fem-ho!
