L’hora de la confiança i la innovació
A tots ens agradaria que la situació fos una altra i que ràpidament tornéssim als temps d’abans de la crisi i poguéssim recuperar sous, ràtios de professors i alumnes, recursos de suport, sisena hora i finançament per a projectes d’innovació pedagògica que ajudessin a reduir el nostre fracàs escolar.
Efectivament ens agradaria, ho hem de reivindicar i ha de formar part de la nostra ambició col·lectiva. Des del convenciment i l’esforç, a mitjà termini, segur que ho assolirem. Però ara tenim la situació que tenim. Per a molts centres es tracta d’unes circumstàncies a precari, amb equilibris molt inestables que dibuixen una situació força preocupant. Solen ser els centres que atenen a la població escolar més necessitada tant pedagògicament com socialment. I cal sortir-se’n. Amb el que tenim sí, però potser organitzant-nos de forma diferent.
En moments de crisi, d’inestabilitat i on les pèrdues s’instal·len en horitzons propers, ens calen solucions imaginatives creadores de noves realitats. Basant-nos en el principi de l’autonomia de centres –reconegut en la nostra actual legislació educativa– reivindiquem la confiança com el valor regulador de les relacions entre l’administració educativa i els projectes de centre. Sense el reconeixement explícit de la confiança, en totes les seves direccions, l’autonomia de centres esdevé una fal·làcia. Però a més sense la confiança, en un escenari d’ajustaments tan forts com els actuals, tampoc ens en sortirem. Per tant, instal·lem-nos en la confiança mútua com a primer pas.
A partir d’aquí deixem als centres, liderats per la direcció i els seus equips, que exerceixin l’autonomia per a gestionar la seva pròpia organització escolar a partir de la realitat concreta a la què han de fer front i amb els recursos de què disposin. Que se’ls reconegui la competència per a reorganitzar l’horari, el currículum, els recursos d’atenció a la diversitat, etc. per a poder, per exemple, disposar de dos o tres professors de referència per a cada grup-classe, i no més. Aquests professors podrien impartir el gruix de les matèries curriculars, en format de codència o multidocència, per atendre millor les necessitats de l’alumnat estalviant alguns dels recursos externs a l’aula ordinària. Possibilitem també que el centre pugui decidir, si li sembla adequat, que la tutoria sigui una tasca compartida pel conjunt del professorat del centre baixant així la ràtio tutor-alumnes; o que endegui projectes interdisciplinaris que facin que dues o més àrees curriculars comparteixin franges horàries simultànies –recolzats per les TIC i la metodologia de projectes–; o que organitzin les activitats docents de forma que una classe magistral pugui efectuar-se agrupant a més d’un grup-classe simultàniament, alhora que en altres espais didàctics es pugui treballar en grups cooperatius, o en equips autònoms, amb un rol docent només de “guiatge”, això permetria per exemple que dos professors poguessin alternativament tenir cura de la tasca orientadora dels grups autònoms i atendre de forma personalitzada a altres alumnes amb més necessitats.
En definitiva, es tracta d’organitzar els recursos existents de forma òptima prioritzant l’atenció i l’acompanyament de l’alumne –l’orientació educativa– tot flexibilitzant el conjunt d’elements que ara, absurdament, tenallen l’organització d’un centre (horaris tancats, espais rígids, agrupaments sota la lògica de la pura inèrcia, currículum per compartiments estancs, recursos per atendre la diversitat no normalitzadors, etc.). Per a remoure tot això farà falta vèncer una determinada cultura docent que defensa allò de “sempre s’ha fet així”. I també serà necessari dotar als equips docents i de direcció que impulsin les innovacions de tot el recolzament i confiança necessàries. Des d’Edu21 ajudarem a la reflexió i l’experimentació de totes aquelles accions organitzatives i pedagògiques que, ara més que mai, hem de ser valents d’implantar.
