L’escola segons el TC
En els darrers dies hem tingut l'oportunitat de llegir la sentència completa que el Tribunal Constitucional (STC) ha emès en referència al recurs d'inconstitucionalitat sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. També hem pogut examinar l'informe jurídic que un equip d'experts ha fet públic sobre la STC. Arran de la lectura d'aquests documents suggerim algunes reflexions que es relacionen amb el sistema educatiu català.
En primer lloc, l'aspecte que generava més preocupació a la
comunitat educativa era si el nostre model lingüístic, que ens ha
permès evitar la creació de dues comunitats escolars per raons de
llengua, es veuria ara afectat. Segons l'informe dels experts sobre la
STC, i vista la sentència, s'afirma que: “no existeix el dret que els
fills rebin l'educació només en una de les llengües cooficials, a
elecció dels interessats. Correspon als poders públics, d'acord amb la
distribució competencial, determinar la presència de les llengües
oficials en el sistema educatiu”. I també: “El català pot ser el centre
de gravetat del sistema educatiu a Catalunya, sense que això signifiqui
l'exclusió del castellà com llengua d'ensenyament”. Per tant, la
vigència del català com a llengua vehicular de l'ensenyament a
Catalunya restarà garantit mentre els poders públics catalans així ho
determinin. També cal constatar que la STC ha deixat íntegre l'article
35.3 de l'Estatut que diu: “els alumnes tenen dret a no ésser separats
en centres ni en grups classe diferents per raó de llur llengua
habitual” i que és la mateixa idea que recull l'article 11.3 de la Llei
d'Educació de Catalunya. Els centres, doncs, no podran optar per una
organització que tingui com a base la llengua habitual del seu alumnat.
En
segon lloc, pel que fa a l'àmbit competencial, cal distingir el que la
STC ha manifestat en referència a les denominades competències
compartides i a les considerades exclusives que figuren a l'Estatut de
Catalunya. Pel que fa a les competències compartides, la STC ha
declarat inconstitucional la referència a les bases de les lleis que
dicti l'Estat “com a principis o mínim comú normatiu”. Segons l'informe
jurídic dels experts, “es preveia que, pel que fa al seu contingut, les
bases estatals serien principis o mínims comuns normatius i, pel que fa
a la seva «forma», (...) s'interpretaven com que l'Estat establiria una
normes de caràcter bàsic deixant el desenvolupament en la competència
de la Generalitat”. Però la realitat és que, tal com citen els experts:
“Les bases de l'Estat podran tenir l'abast i el detall que es
requereixi en cada cas”. Així, per exemple, aquelles competències que
assenyala l'article 131.3 de l'Estatut (la programació de
l'ensenyament; l'avaluació general del sistema educatiu; l'establiment
dels plans d'estudi, incloent-hi l'ordenació curricular; el règim de
sosteniment amb fons públics dels centres, etc.) podrien veure's
afectades si l'Estat decideix no limitar-se a legislar unes bases de
mínims sinó fer-ho amb un abast molt més ampli tot i lesionar l'esperit
de l'Estatut. Davant d'això l'única opció que resta, a judici dels
experts, és “el compromís polític i l'autocontrol de l'Estat”.
Pel
que fa a les competències exclusives, l'informe manifesta que la STC ha
interpretat que “quan l'Estatut qualifica aquestes competències com a
exclusives està emprant aquesta qualificació «de manera impròpia» i no
impedeix que sobre dites competències operin les competències
estatals”. Per tant, aspectes regulats en els articles 131.1 i 131.2 de
l'Estatut (els òrgans de participació en el sistema educatiu;
l'organització i el règim dels centres públics; la inspecció; les
beques; la formació permanent; els serveis educatius, etc.) estaran
sotmesos en darrer terme, segons el parer dels experts, a “l'única via
(…) de l'autolimitació de les institucions de l'Estat”.
Davant
d'aquesta situació caldrà, sens dubte, que tant l'administració
educativa com el govern dels centres i cadascun dels mestres i
professors de Catalunya continuïn exercint la responsabilitat de
garantir que el sistema educatiu català no faci cap pas enrere en
relació amb tot allò aconseguit després de trenta anys d'autogovern.
