L’escola del curs vinent

Amb la informació de què disposem a hores d’ara, i donada l’experiència de funcionament del darrer trimestre del curs anterior, convé que entre tots contribuïm a generar propostes que puguin ser d’utilitat per als equips directius dels centres. Hem de partir de la premissa que cada escola és un món i que cada context és una realitat diferent que exigeix, per tant, respostes singulars. Per això, ara més que mai, ha arribat l’hora de respectar i impulsar l’autonomia pedagògica i organitzativa dels centres. En aquest sentit, l’administració educativa haurà de fer confiança al bon fer de les escoles i al coneixement de què disposen. Ara cal una administració que doni suport, ajudi i generi respostes ràpides i eficients a les necessitats que vagin sorgint en cada moment i a cada centre.

En relació amb les mesures de prevenció d’índole sanitària, considerem que a les escoles ha d’haver-hi el mateix conjunt de mesures que s’exigeix en altres espais. És a dir, l’ús generalitzat de les mascaretes a l’alumnat a excepció dels infants més petits, al professorat i al personal no docent. També procurar el distanciament social entre grups i en els espais comuns així com la proliferació de les mesures higièniques, de control de temperatura i la previsió d’efectuar tests PCR de manera regular. De fet, allò que es demana per exemple al món de l’esport professional.

Aquests canvis organitzatius suposen també incidir en la transformació de la manera tradicional de gestionar i impartir els continguts d’aprenentatge. Caldria avançar vers propostes curriculars integrades i globalitzades on es prioritzessin els aspectes substancials. Per fer això tot el professorat s’hauria d’implicar en l’elaboració de propostes curriculars interdisciplinàries susceptibles de ser impartides de manera presencial o, si fos necessari, a distància tot combinant períodes sincrònics amb altres d’asincrònics.

I finalment, el més important, calen mesures que transformin el rol tradicional de les escoles. La prioritat de l’escolarització no ha de ser impartir uns determinats coneixements curriculars, sinó que l’eix central caldria que fos acompanyar de manera intensiva, integral i personal cada alumne en el seu desenvolupament, i això ho ha de garantir una tutoria exercida com a mentoria. Aquesta funció de mentoria i d’orientació educativa també hauria de garantir la monitorització de l’aprenentatge de cada alumne, de la manera i amb el ritme que cadascú necessiti, i fent-ho comptant amb la socialització de l’aprenentatge en el si del grup d’iguals. Per això la tasca de mentoria que cada docent haurà d’exercir caldrà que es basi en la personalització i, també, en la gestió del clima de convivència i d’aprenentatge de cada grup reduït d’alumnes.

A vegades els grans canvis sorgeixen per episodis circumstancials i imprevisibles. Potser aquesta pandèmia ens obligarà a fer el salt endavant definitiu on l’escola deixi de prioritzar un conjunt de sabers, parcel·lats i immutables, i passi a garantir al seu alumnat un espai de creixement personal i col·lectiu que els desperti les ganes de comprendre el món en què viuen i situar-se en condicions de protagonitzar el futur que arribin a somniar o anhelar.