L’escola de la identitat i la diversitat

Si hi ha una temàtica en la qual Catalunya es juga el seu futur com a nació, és la de la possibilitat de bastir en el nostre futur immediat una societat cohesionada i sòlidaa la seva identitat. Oberta, sí, a la receptivitat multicultural, però capaç, alhora,d’oferir a tots els ciutadans els mateixos drets i deures, la mateixa ciutadania, lamateixa cultura de referència, la catalana, que no és excloent ni té vocació d’exclusivitat. És, des de la identitat, que podem ser acollidors com sempre ha estat Catalunya. I si en som referent clau, ho som per atracció i seducció, per voluntat i desig de superació, per projectar esperança i progrés. És a dir, ho serem en tant siguem capaços de ser percebuts per tothom com a context sociocultural on és possible el creixement personal, social, econòmic, cultural, educatiu...

Ser català, esdevenir català, ha de ser quelcom atractiu i ha de ser expectativa de prosperitat. Adoptar la identitat catalana, identificar-s’hi, no ha de significar renunciar a la pròpia d’origen, tampoc no pot ser fruit d’imposicions legalistes ni d’imperatius morals; ha de ser sempre un procés desitjat i voluntari, viscut com a enriquidor; ha de ser un sentiment d’orgull i positiu. Ningú no ha de témer que això vulgui dir dissoldre’s en un procés de mestissatge híbrid i nebulós, ningú no s’ha de sentir amputat dels seus signes d’identitat. En la història de Catalunya prou que en sabem d’amputacions, de coaccions, d’imposicions, d’intents d’anorreament. Per això mateix, si el nostre país és capaç de fer les coses bé, ens trobarem en una excel·lent posició per oferir un projecte de ciutadania generós, fort, potent i configurador als qui vinguin d’altres terres. I això perquè aquest projecte de ciutadania s’ha de construir des de la voluntat inequívoca de defensa de la pròpia identitat catalana, posada a prova per multitud d’adversitats al llarg dels seus mils anys d’història.

Però, perquè aquest model d’acollida de les noves onades migratòries pugui confegirse des d’aquestes premisses calen la confluència de diversos factors. El més important: que els propis catalans assumeixin i defensin la seva pròpia identitat sense complexos, perquè tal com assenyala Rubert de Ventós “una societat només pot integrar si i quan té una identitat segura i estructurada” (2006, pàg. 170)1. I calen també factors polítics, socials, econòmics, educatius, que operin en la direcció d’obrir-se al món i a la diversitat, alhora que es preserva i s’enforteix la pròpia identitat. L’escola és, en aquest aspecte, un fonament de primer ordre per al projecte de societat futura que vulguem bastir, però també un laboratori privilegiat de la convivència de la societat catalana d’avui i del futur, atès que les nostres escoles ja són ara multiculturals per l’origen del seu alumnat però, justament per això, a més haurien de ser fortament identitàries per la base, així com inequívocament interculturals en la seva vocació pedagògica.

L’escola d’avui és ja la societat de demà; l’escola de demà, el resultat de la d’avui. Per això, el nostre sistema educatiu ha de saber cap on posa el rumb, cap on dirigeix la nau. Necessita conèixer quin tipus de ciutadà català ha de contribuir a formar.

Requereix projectes socials i polítics, orientacions ètiques, models pedagògics que il·luminin les pràctiques. Però, aquests, arribin més aviat o més tard, més elaborats i clars o menys, han de tenir en compte que l’escola es fa cada dia, que per a l’escola avui ja és demà, que l’escola no roman ancorada a port esperant que li arribin els projectes de formació de la ciutadania, sinó que ha d’afrontar la navegació de l’aventura diària d’anar conformant el comportament, el coneixement i, també, la personalitat dels seus alumnes, dels futurs ciutadans des del seu propi projecte si es troba òrfena d’un horitzó social o polític més ampli. A l’escola, li arriben multitud de missatges sense jerarquia, sense priorització. Avui ha d’educar en la multiculturalitat, se li requereix que atengui la diversitat, però també la qualitat i l’excel·lència. Se li demana que atengui la diversitat sense excloure, que atengui els excel·lents sense perdre l’equitat; que integri els nouvinguts preservant i promovent ensems la cultura catalana, que es plantegi objectius multilingües, etc. Se li demana també que sigui intercultural, és a dir, que sigui capaç de generar interaccions entre identitats culturals diverses sense imposicions, per la trobada dels valors compartits, de les semblances trobades o retrobades i que no promoguin els desencontres propis de les diferències. Però, l’escola pot fer tot això sense caure en projectes estèrils per massa eclèctics, massa utòpics, massa artificiosament elaborats, fets des del discurs de la conveniència o de l’oportunitat?

El consens social resulta necessari per fonamentar els valors sobre els quals un projecte educatiu podrà ser intercultural pel respecte a la diversitat i identitari per la preservació i foment de la cultura pròpia. Per ser intercultural es caracteritzarà pel respecte i l’encontre interactiu entre cultures, per l’enriquiment mutu però sense pretensions d’empelts simètrics, atès que la pròpia escola catalana s’ubica en una realitat nacional que ha de vetllar per la defensa de la seva pròpia supervivència cultural i identitària. Això sí, tal com afirma Josep Fontana, el nacionalisme cultural i no-ètnic que caracteritza el català, s’estableix “a partir del consens que ha de ser tant un instrument d’identitat cap endins del grup com de solidaritat cap enfora” (2005, pàg. 30)2. Cap endins, treballant des d’una sola nacionalitat; cap enfora, perquè s’estableixi una sola ciutadania. Vet aquí el repte d’una escola on la diversitat i la identitat no siguin antitètiques, no esdevinguin polarització estèril i sí, en can i, interactuïn en l’equilibri que ha de portar a un projecte pedagògic que es denomini intercultural. I que a Catalunya, aquest projecte, ha de promoure la interacció de les diverses cultures de procedència dels nostres alumnes en un marc que, primer, el faci possible i, segon, li doni sentit i projecció. Però aquest marc no s’improvisa, tampoc consisteix en un aiguabarreig de cultures diverses sinó que el constitueix la pròpia cultura que el possibilita, que li dóna forma, que possibilita la relació amb les altres cultures i que crea el marc d’encontre des d’un reconeixement del propi passat però, sobretot, des de la voluntat de compartir un projecte col·lectiu i engrescador de futur.

L’escola catalana no ha de renunciar al seu tarannà més específic que és, alhora, gelós de la seva identitat i obert en la seva projecció al món. Identitat i diversitat, doncs, lluny d’oposar-s’hi per excloure’s mútuament, mantenen l’equilibri homeostàtic d’un projecte que, alhora, esdevé cultural/intercultural.