L’escola avui, l’escola del demà

En els darrers temps, la presentació pública als mitjans de comunicació d’estudis entorn l’educació generen, amb certa frivolitat i catastrofisme, corrents d’opinió sobre la situació educativa actual. Amb aquesta realitat de fons és necessari que els màxims implicats i alhora coneixedors de la realitat educativa hi aportem la nostra interpretació. És doncs amb aquesta voluntat que us proposo una certa anàlisi i interpretació en clau pròpia de “L’estat de l’educació a Catalunya 2006-07”, estudi publicat per la Fundació Jaume Bofill.

Una primera anàlisi hauria d’intentar identificar quins són els
diferents factors que porten Catalunya a obtenir resultats significativament inferiors
als que obtenen altres comunitats i països amb una realitat social molt similar
a la nostra.

D’una banda, tot i que la despesa
pública per se no és un valor
estricte de millora sí que n’és un factor determinant. Cal tenir present que
mentre a Espanya la despesa pública en educació no universitària representa el
3,01% del PIB, o a la Unió Europea el 3,9%, a Catalunya és netament inferior,
amb un percentatge del 2,22% l’any 2005. Traduït en la mitjana anual per
estudiant, l’Estat inverteix 3.543€ anuals per alumne/a a l’escola pública,
mentre que les escoles concertades reben 2.449€ a l’any per alumne/a. És una
obvietat, per tant, constatar que el govern estalvia una despesa important que és
assumida per les famílies d’aquestes escoles.

És cert que en els darrers anys la despesa pública en
educació a Catalunya ha augmentat, però aquest increment encara és insuficient
per situar el nostre país en una posició mitjana a escala estatal i europea.

D’altra banda, probablement la important
onada migratòria dels darrers cursos està essent un factor amb impacte notable sobre el
panorama escolar actual. En els darrers 5 anys s’ha triplicat el percentatge
d’immigració a les escoles, fonamentalment públiques. Del 4,3% del curs 01/02
s’ha passat al 12,3% del curs 05/06. És ben cert que els alumnes d’altres
orígens no estan distribuïts d’una forma igualitària per tot el territori.
Aquesta doble xarxa també és dóna a la mateixa
escola pública on amb facilitat els alumnes nouvinguts es concentren en determinats
centres escolars. Tanmateix cal tenir molt present que difícilment les escoles
(tant públiques com concertades) podran corregir allò que la societat i per
defecte el propi govern no pot aconseguir. Probablement la distribució
equitativa de la immigració al territori sigui un pas previ a la pròpia
redistribució escolar. Entretant les escoles haurem de fer una reflexió
profunda dels sistemes d’acollida dels
alumnes nouvinguts als centres escolars.

Així mateix, en els darrers
cursos s’ha remarcat la importància per mantenir l’equilibri entre
equitat i excel·lència, però aquest és un binomi que no està ben resolt i que en molts aspectes
la realitat actual de molts centres escolars la fa incompatible, i no per manca
de voluntat dels mateixos centres sinó sovint per qüestions estructurals del propi
sistema. Aquest és un equilibri difícil que només és possible amb un projecte
molt consolidat i amb un equip de professionals amb una molt bona formació i
dedicació. Actualment les renovacions de plantilla de l’escola pública, la
dificultat per consolidar equips directius, la manca d’autonomia de centre i en
alguns casos les incorporacions tardanes d’alumnes nouvinguts fan molt difícil
que es pugui assolir l’esmentat binomi
equitat-excel·lència.

En tertúlies radiofòniques o columnes de diari sovint es fa referència
a la família com un dels factors responsables de la situació educativa
escolar actual. Certament la realitat familiar, laboral i social actual té un
efecte indiscutible sobre la formació tant acadèmica com personal dels alumnes,
però en cap cas justifica que a Catalunya s’assoleixin resultats inferiors ja que les comparatives d’aquests estudis
es fan amb comunitats que ens són properes o països que ens són veïns.

D’altra banda, és ben clar que l’entorn familiar i els vincles que
s’estableixin entre la família i l’escola són fonamentals en el creixement i la
formació dels nens i nenes. Les escoles que comptem amb una formació continua
de 3 a 16
anys gaudim de la possibilitat d’establir lligams tant amb els alumnes com amb
les famílies, que ben segur afavoreixen compartir un mateix model, fet que no només
reverteix sobre els aprenentatges sinó que permet la consolidació de
determinats valors, actituds i maneres d’entendre el món.

Pel que fa referència a la responsabilitat política cal
esmentar que en els darrers 5 anys s’ha renovat quatre vegades el conseller/a d’educació
i hem conviscut amb tres lleis educatives diferents en aquest mateix període.
En aquests propers mesos a Catalunya s’ha d’aprovar una nova llei d’educació.
Es fa difícil de ser optimista amb una llei que probablement s’haurà d’aprovar
amb presses i sense el consens necessari per motius més d’agenda política que
no educatius. En aquests moments
és imprescindible un consens social i polític en el camp de l’educació.
Les aules de les escoles estan plenes de bones idees i de bon treball, però
l’estructura del sistema educatiu no hauria d’estar supeditada a canvis
sistemàtics de lleis ni de governs que dificulten la consolidació dels
projectes educatius.

Tampoc els resultats del darrer estudi PISA ens són favorables. Amb
tot, l’escola catalana no ha de perdre de vista que des de sempre ha estat
reconeguda per la seva empremta en el camp de la renovació pedagògica. El paper de tots els que formem part del
panorama escolar també és imprescindible per contribuir a aquesta renovació. Així
doncs, i per acabar, amb aquestes poques línies que intenten recollir el
panorama actual de l’escola, també us voldria fer partícips d’una
responsabilitat col·lectiva que ha de permetre redreçar el pessimisme educatiu
actual tot assumint com a repte la millora de la qualitat de l’educació al
nostre país.