Les TIC enteses com a llenguatges, eines i espais (I)
Molt sovint les TIC es conceben únicament i exclusiva com a eines de treball o instruments d’oci. Aquesta visió tant reduccionista de veure les TIC com a simples aparells no deixa marge a entendre que estem també davant de nous llenguatges, de nous codis i nous alfabets i, sobretot, de noves formes de participació i de comunicació social.
“Molts adults s’equivoquen en la seva forma d’apreciar cóm aprenen els infants amb els jocs electrònics. La idea més generalitzada és que aquestes joguines hipnòtiques converteixen als nens en addictes espasmòdics amb menys possibilitats de retenció que un babau. Però no hi ha dubte que molts jocs electrònics ensenyen als nois unes estratègies i exigeixen unes habilitats de planificació que després utilitzaran en la vida”
Nicholas Negroponte, El mundo digital
Existeix una tendència més o més generalitzada a entendre les TIC únicament com a instruments, eines o aparells merament tecnològics. Malauradament, aquesta tendència oblida que aquests nous aparells i eines tecnològiques incorporen, inevitablement, un nou codi i un nou alfabet que cada cop més cal conèixer per poder viure de forma autònoma en aquesta societat del segle XXI. És per això que darrerament emprem, i no pas en va, els termes d’alfabetització digital, d’analfabetisme digital i/o escletxa digital per referir-nos, d’una manera o altra, a l’impacte que produeixen les TIC en la societat.
En el cas de l’alfabetització digital, ens referim a tots aquelles accions que posen en pràctica diferents processos i/o activitats pedagògiques amb la finalitat d’ensenyar a llegir i a escriure en aquest nou format (digital), així com instruir en els aspectes, tècniques, procediments, habilitats i conceptes més bàsics d’aquest àmbit, amb la intenció final de moure’s amb una certa autonomia i criteri en aquest nou món. Així, en el cas de l’analfabetisme digital, ens referim a totes aquelles persones que, per raons molt diferents, s’han quedat –o tenen el risc de quedar-se– fora de la pròpia societat tecnològica d’avui dia, al no poder assimilar aquest nou llenguatge de forma senzilla i natural. Òbviament i, a partir de l’aproximació a la definició d’aquests termes, el concepte d’escletxa o fractura digital sorgeix doncs de l’existència d’aquell espai de diferència i greuge entre els individus que tenen el coneixement (l’alfabet) i els recursos suficients (aparells i espais) per poder accedir a les fonts d’informació i comunicació que permeten les TIC, i aquells altres individus que, per diferents raons, no poden disposar dels recursos suficients, generant-se així una nova situació de risc d’exclusió social: la digital.
És per això que resulta cabdal prendre consciència de la importància cada cop més necessària que es produeixin programes, activitats i esdeveniments que dinamitzin i ajudin a l’alfabetització digital de la ciutadania a partir dels usos i les necessitats més freqüents que tenim amb la tecnologia. És així com deixarem de veure les TIC només com a freds aparells tecnològics i sí més com a càlids llenguatges i nous vehicles per comunicar-nos i informar-nos.
