Les línies que segueix el currículum català
El passat mes d’agost l’Oficina Internacional d’Educació de la UNESCO amb seu a Ginebra publicà un informe titulat: “El currículum en els debats i en les reformes educatives en l’horitzó del 2030. Per una agenda curricular del segle XXI” on s’exposen les tendències més notables de les reformes curriculars. De la llista d’aquestes tendències tot seguit se’n comenten algunes.
La
primera tendència que assenyala el document és la introducció del concepte de
competències en els currículums, enteses no solament com una preparació per a
la vida laboral sinó per a exercir com a ciutadans en un món complex i
variable. I és clar que Catalunya, ja fa uns anys, va iniciar aquest camí –des
del 2000–, fent-ho de l’única manera que pot ser realment efectiva per al
conjunt del sistema educatiu, que és convertint els principals objectius
generals de les diverses àrees i matèries en fites de caràcter competencial. I
és que una cosa són les competències claus que assenyalen els organismes
internacionals, no curriculars, i una altra són les competències curriculars
d’un país concret.
No
s’oblidi, però, que les fites competencials són al final d’un camí que té
moltes fites intermèdies, que caldrà anar assolint pas a pas i etapa a etapa, i
que no tots els objectius d’aprenentatge han de ser de caire competencial. Per
facilitar aquest camí al llarg de l’educació bàsica s’han determinat i
especificat les competències per primària i secundària, i també per donar
coherència a tot el procés. La fixació de tots els objectius d’aprenentatge que
han de conduir a l’assoliment de les competències ha de restar en mans de
l’autonomia dels centres i dels docents, que coneixen la realitat concreta dels
seus alumnes y del seu entorn.
Una
altra tendència en les renovacions curriculars és la vinculació entre els
aprenentatges escolars i una concepció integradora i global de l’educació.
L’aprenentatge no es pot centrar exclusivament en les matèries considerades
bàsiques o fonamentals d’acord amb la tradició, sinó que ha d’abastar totes les
dimensions de la persona, tant les individuals (aprenentatge de per vida,
autonomia en la presa de decisions, integritat moral ...) com les socials
(aprendre i conviure junt amb els altres, practicar la democràcia, la justícia,
...). I en aquest sentit es pot advertir
com a Catalunya el conjunt de les matèries han estat dissenyades amb la mateixa
estructura competencial. Però, a més, la introducció d’orientacions
metodològiques en uns documents de suport al currículum competencial, mostren
com la seva adquisició requereix d’unes propostes d’activitats d’aprenentatge
que combina el treball individual amb el grupal, es fomenta la reflexió i la
presa raonada de decisions, i s’introdueixen algunes competències de marcat
caràcter actitudinal, de compromís vers la societat i el país.
Es
notòria la preocupació que mostren els currículums renovats per aplicar uns
criteris i uns instruments d’avaluació coherents i que garanteixin les
innovacions proposades. La cultura de l’avaluació interna i externa dels
docents, dels centres, del conjunt del sistema, s’estén com una taca d’oli,
sota la pressió –cal dir-ho– dels organismes internacionals, que fan públics
els seus estudis comparatius dels resultats obtinguts pels diversos països.
Sense entrar a fons en totes les implicacions d’aquesta tendència, que
fàcilment pot degenerar en una preocupació obsessiva i exclusiva vers els
resultats en cert tipus de proves, no hi ha dubte que és creixent la demanda social
vers la rendició de comptes dels sistemes educatius.
Per
aquesta raó, els documents orientadors del currículum han volgut oferir, també
en aquest apartat, exemples de proves i
d’instruments d’avaluació vinculats a cada competència, en la majoria dels
casos clarament trencadors respecte certes rutines establertes a l’hora
d’avaluar. Aquests exemples serveixen també de referent de les possibles proves
d’avaluació externa que es facin al nostre país.
Finalment,
una quarta tendència en les renovacions curriculars que voldria comentar és la
que demana un equilibri en el binomi qualitat/equitat. La qualitat ha sortit en
diferents aspectes ja comentats, en especial pel que fa a la seva vinculació
amb l’avaluació, mentre que l’equitat es vol garantir en el nostre currículum
mitjançant la fixació clara de les fites competencials establertes, que així no
queden a la possible interpretació que cada escola en vulgui fer. És tasca de
l’administració garantir un mínim per a tothom, que situï cada alumne en
condicions de seguir aprenent i desenvolupant-se d’acord amb les seves
qualitats i desitjos; el desenvolupament al màxim de les possibilitats de
cadascú és responsabilitat dels docents i centres. Al fixar les competències
bàsiques en tres nivells d’assoliment, partint del nivell acceptable fins a
l’excel·lència, s’ha situat el currículum català en la línia de donar
satisfacció a l’equitat i a la qualitat. Tot lluny de proposar uns estàndars
únics per a tothom.
