L’educació emocional i la comunicació a l’escola (I)
Com éssers socials ens resulta “vital” el ser capaços d’expressar els nostres sentiments, les nostres emocions, tot generant la millor “versió” d’un mateix.
Quan ens referim a la comunicació humana cal assumir que no pot existir una comunicació que sigui visceral –emocional– per un costat i cerebral –racional– per l’altre. En major o menor grau, la comunicació té inevitablement ambdues dimensions. No tenim un sistema per tractar l’aspecte intel·lectual i un altre per l’emocional, només disposem d’únic sistema central.
En certa manera es considera que la consciència i el pensament s’originen des de la disposició emocional que filtra la realitat. Això vol dir que amb el llenguatge es manifesten les nostres emocions i sentiments diversos1. Com assenyala Maturana (1993)2 “fluïm en el nostre emocionar a través del fluir de les nostres conversacions”. Això vol dir que mitjançant el llenguatge expressem emocions i sentiments. Al parlar, els arguments, les raons i justificacions sobre l’intercanvi d’informació es van construint sobre una base emocional que predisposa cap a una determinada acció.
Habitualment la nostra dimensió social està repleta d’oralitat i d’interacció verbal. A través de les paraules donem sentit al moment de la distensió, de la pressió quotidiana en el riure, en l’humor, però també al moment de la desesperació, de l’agressió, del conflicte, de la mentida, de l’ofensa, del malentès i de la incomprensió. És a partir d’aquesta realitat que s’ha establert el caràcter generatiu del llenguatge, en tant que pot descriure la realitat, però especialment perquè pot crear realitats. El llenguatge té incidència i el parlar té conseqüències. I molt especialment quan verbalitzem sobre nosaltres mateixos, ja que projectem les pròpies dimensions emocionals.
L'emoció constitueix un element essencial de la comunicació i el tracte amb els nens i nenes que no hem d'ignorar. Pensar en la millor manera de comunicar quelcom, especialment quan es vol transmetre amb eficàcia, és pensar en un mitjà capaç d’expressar amb fidelitat tota la càrrega de subjectivitat que ens defineix com a éssers humans.
De fet els infants, ja des de molt petits, entenen que els altres són éssers amb sentiments, creences i pensaments propis sobre les coses i els esdeveniments. Si la comunicació és un aprenentatge vivencial, que es forja en les experiències i en les relacions emocionals “inter i intra” subjectives del dia a dia de la persona, cal considerar el seu gran potencial en les dimensions educatives i, molt especialment, a l’educació infantil i primària.
Els nens i nenes d'infantil i primària, els nostres escolars d'avui, són els adults del demà que creixeran i desenvoluparan les seves potencialitats des d'una determinada realitat, i des d'una interacció plena de significacions. Conèixer, experimentar i créixer com a persona, des d’un model adient de comunicació, a partir de les primeres paraules de l’escola bressol, i ja des de l’inici de l’Educació Infantil, facilita que cada persona estigui en la millor disposició per a generar la més adient versió d’“ésser humà”. Una bona gestió de la comunicació i de les relacions també comporta considerar que les persones veuen les coses de forma diferent, i que tots els punts de vista posseeixen fortaleses i febleses. Això aproxima i facilita la comprensió de la diversitat i la major acceptació dels altres.
El mestre és sempre un model per a l'alumne, i aquest fet exigeix necessàriament que presenti una disposició idònia en les seves dimensions personals i, més específicament, que hagi potenciat la seva competència sòcio-emocional i que s’evidenciï en el seu model de comunicació. Si el mestre és un exemple de comunicació i gestió emocional adient tindrà la possibilitat de projectar-ho a l'aula, i els alumnes ho assimilaran mitjançant un veritable modelatge significatiu.
1 Inicialment el llenguatge no expressa pensaments o idees, sinó sentiments i afectes, i sent aquest el seu punt d’origen, la comunicació corporal és un llenguatge molt més compartit que la llengua parlada, donat que es tracta d’una comunicació comuna a l’espècie. Recordem que la càrrega afectiva pròpia de la comunicació subjetiva-animal (llenguatge corporal), és la que hauria originat l’aparició del llenguatge (signe) com a tal.
2 Maturana, H y Verden-Zöller, G. (1993) Amor y Juego, Fundamentos Olvidados de lo Humano. Edit. Instituto de Terapia Cognitiva. Santiago de Chile.
