L’educació audiovisual als centres escolars
En el present article em centraré en el que anomenem la comunicació audiovisual o educació audiovisual, i aquesta aplicada en el món educatiu o escolar.
D. Buckingham insisteix en la necessitat d'una educació audiovisual o mediàtica: "L’educació mediàtica es preocupa per ensenyar i aprendre sobre els mitjans de comunicació. Això no hauria de confondre’s amb l’ensenyament a través o amb els mitjans de comunicació (...) L’educació en mitjans pretén desenvolupar una competència àmplia, no només en relació amb la impressió, sinó també en aquests altres simbòlics sistemes d’imatges i sons” (Buckingham, 2003, p.4).
Tanmateix, alguns autors com A. Ambròs i R. Breu expliquen que falta alfabetització mediàtica i que, per tant, hi ha un analfabetisme audiovisual.
“enseñar lenguaje audiovisual, y comunicativo en general, porque este lenguaje es el instrumento universal de circulación de mensajes. Lo importante es sentar las bases para dotar a la ciudadanía de unas herramientas de análisis crítico de la comunicación, para que sepa que es aquello que le venden cuando va al cine o mira la televisión, para que pueda disfrutar de las imágenes y decodificar sus mensajes” (Ambròs i Breu, 2007, p.39)
L’educació audiovisual, com a part de l’educació mediàtica, es centra en l’estudi dels mitjans audiovisuals en particular. A. Adame descriu els mitjans audiovisuals com “instruments tecnològics que ajudaran a presentar informació mitjançant sistemes acústics, òptics, o una mescla d’ambdós i que, per tant, poden servir de complement a altres recursos o mitjans de comunicació clàssics” (Adame, 2009, p.2). Per tant, alfabetització audiovisual és la capacitat de comprendre i utilitzar els mitjans audiovisuals d’una manera responsable i creativa.
“Resulta inconcebible que en la cultura de la imatge i de les narratives audiovisuals omnipresents, els currículums escolars ignorin l’aprenentatge de les competències i habilitats en comunicació audiovisual. Els nois i noies, infants o adolescents, creixen immersos en entorns iconogràfics i multimèdia i no disposen d’eines suficients i eficients de lectura, de comprensió i de judici crític sobre les propostes audiovisuals que els mèdia els ofereixen insistentment.” (Gifreu, 2006, p.2). Amb aquestes paraules s’expressava l’any 2006 el president del Consell Audiovisual de Catalunya i, efectivament, l’educació audiovisual o educació mediàtica és, anys més tard, una matèria encara pendent. Per l’experiència pròpia i aliena considero que s’hauria d’abordar més aquest tema als nostres centres escolars. Cada vegada més, els joves i nens utilitzen xarxes socials essent consumidors actius de contingut, però sense estar “ensenyats” a llegir els missatges que reben o veuen. Tanmateix, cal ser més crític en què actualment no hi ha cap programa educatiu que s’orienti als docents o els formi.
Pel que fa a la presència de l’educació audiovisual al currículum escolar aquesta també és minsa[1]. “El fet que l'alfabetització audiovisual no formi part dels currículums escolars és una demostració de l'abisme que separa el món acadèmic de la vida quotidiana dels ciutadans i ciutadanes (Ferrés, 2019, p. 5). Si bé és cert que, en el moment actual digital, des del Departament d’Educació s’han elaborat diferents documents, com el d’Orientacions per a l’avaluació de la competència digital[2]”, on ja es pretén que l’alumnat sigui capaç d’editar vídeos, enregistrar-los…
El llenguatge audiovisual, és molt present a la nostra societat a través de les pantalles i per això és imprescindible incorporar-lo a l’entorn escolar. Pel·lícules, dibuixos, videoclips, stories... són exemples de produccions a través del llenguatge audiovisual. Actualment la tecnologia ha evolucionat de manera que gairebé tothom té accés a eines que ens faciliten crear audiovisuals en aquest format. Tenim dispositius mòbils que ens ho permeten fer, entre d’altres.
A través d’aquests recursos tecnològics tots i totes ens hem convertit en productors audiovisuals. D’altra banda, tot i que tenim accés a tots aquests aparells, i els utilitzem per generar continguts que compartim, no sempre hi destinem tota la creativitat que disposem per explotar el potencial narratiu d’una història en format audiovisual. Cal que coneguem el llenguatge de l’audiovisual i totes les seves possibilitats.
A través d'imatges que gravem amb els nostres dispositius mòbils podem crear una història, transmetre un missatge o mostrar una realitat de forma conscient i en clau audiovisual. Hauríem de ser capaços d’apropar els i les docents a la producció audiovisual des del potencial d'expressió que aquesta ens ofereix: podem fer visibles causes i realitats, divertir-nos creant, deixar volar la nostra imaginació o, simplement, generar continguts més pensats, més creatius i més conscients.
I, en efecte, si aconseguim persuadir i formar aquests docents, aconseguirem que ho faci l’alumnat. Dit això, ens semblarà que el nostre alumnat és nadiu digitalment i no cal educar-lo en el medis, però això és totalment contradictori. Així que és important capacitar els docents per tal que esdevinguin veritables adults que puguin acompanyar els joves en aquesta cultura de l’audiovisual d’una forma crítica i creativa.
BIBLIOGRAFIA
Adame, A. (2009). Medios audiovisuales en el aula. Cesif Revista Digital, 19, 1-10.
Ambròs, A. & Breu, R. (2007). Cine y educación. El cine el aula de primària y secundaria. Barcelona: Graó.
Buckingham, D. (2003). Media education: literacy, learning and contemporary culture. Cambridge: Polity Press.
Ferrés J. (2019) Quaderns del CAC. Consell Audiovisual de Catalunya
Gifreu, J. (2006) Quaderns del CAC. Consell Audiovisual de Catalunya
