L’avaluació no és el problema

Article de Pilar Benejam, membre del Jurat del Premi Edu21, on planteja la necessitat de millorar la formació del professorat, afirmant que un bon professor de secundària no es pot formar amb un breu curs d'adaptació pedagògica.

Fa dies que alguns dels articles d'aquest diari parlen de les bondats de fer un examen d'avaluació al final de l'escolaritat primària, tal com proposa el Departament d'Educació de la Generalitat. Ho presenten com una mesura imprescindible per estimular l'esforç i arribar a l'excel.lència. Certament, l'opinió és lliure, però els lectors han de tenir l'oportunitat de contrastar punts de vista.

L'Administració té tot el dret de voler reunir informació sobre l'educació del país. A Catalunya ja es passen regularment unes proves a primària, preparades per l'Institut d'Avaluació, que poden orientar decisions. L'Institut d'Avaluació del ministeri prepara proves a les quals volen sotmetre tots els alumnes de l'Estat de quart de primària i de segon d'ESO. I cal afegir-hi les proves del programa Pisa. Igualment convé tenir present que molts centres fan avaluació contínua basant-se en el principi pedagògic segons el qual els educadors han de ser conscients en tot moment de les necessitats dels alumnes, per poder ajustar la seva docència. L'aplicació d'aquest principi sovint s'ha pervertit i s'ha convertit en la pràctica de l'examen perpetu. La sobredosi d'exàmens pot acabar en una pèrdua de temps: si els alumnes saben les respostes no aprenen res de nou i, si no les saben, tampoc.

No sembla que aquesta acumulació de proves de tot tipus hagi servit per millorar gaires coses. En canvi, els resultats generals no són satisfactoris i sobretot fan evident un alt nivell de fracàs entre els escolars de les classes socials menys afavorides, que són precisament els qui tenen menys oportunitats a causa del context familiar i social. I precisament és aquest col.lectiu el majoritari a l'escola pública, que és la que ha d'encarar més problemes. Lluny d'estimular a tothom, en molts casos, el fracàs comporta la pèrdua de l'au- toestima i de l'apreci dels companys; produeix un desànim que es tradueix en manca d'interès i en conflictivitat a les aules. Caldria recordar que els infants i joves no aprenen pel fracàs ni pel càstig, aprenen quan el que fan els produeix la satisfacció de veure que poden superar les seves dificultats i que són apreciats i considerats com a persones. Això mateix podríem dir dels mestres.

Quan es parla d'avaluació, es proposa una sana competència. Cal deixar de tractar l'educació com una empresa mercantil. Els alumnes, els mestres i les escoles no han de competir entre ells. El que han de fer tots és voler millorar comparant-se sempre amb ells mateixos i avançar gràcies a la col.laboració de tots. Res més trist que ser l'últim de la classe, però res més estúpid que creure que un és el primer d'alguna cosa. Deixem, si us plau, de parlar de manca d'exi- gència quan hi ha tant de fracàs escolar.

El que falta no és exigència, sinó professionalitat. Ensenyar bé vol dir sempre rigor científic i adequació a les necessitats i capacitats dels alumnes. ¿Com es pot ensenyar a estructurar la ment dels nostres nois i noies sense pensar alguna cosa rellevant i fer-ho amb la serietat que exigeix el coneixement? ¿Com es pot ensenyar a respectar els altres sense un diàleg ple de contingut, mètode i ordre? ¿Com es pot ajudar a participar i a assumir responsabilitats sense tenir clar el que es vol fer, sense saber per quines raons, desconeixent quins problemes comporta i sense provar els possibles camins per arribar a alguna solució? Ensenyar i aprendre bé demana serietat, però també dóna satisfacció, i una cosa no desdiu l'altra. ¿Esforç? Sí, evidentment, però no buit de sentit.

Per tot això penso que, per encarar els molts problemes amb què s'enfronta l'educació al nostre país, s'hauria de començar per dues prioritats:

1) Actuar amb accions compensatòries oportunes així que es detecta un problema d'aprenentatge o de conducta. L'educació compensatòria, tan intensa i llarga com sigui necessari, és condició indispensable per fer possible una escolarització obligatòria i integrada fins als 16 anys.

2) Millorar la formació de mestres i professors i fer una acurada selecció per accedir a la docència pública. Una formació que, a més d'una consistent cultura general i una bona especialització en una àrea del coneixement, contempli una sòlida preparació professional teòrica i pràctica i una actualització permanent.

Un bon professor de secundària no es pot formar amb un breu curset d'adaptació pedagògica (CAP). Vergonya els hauria de fer als responsables de perpetuar aquesta caricatura de formació professionalitzadora que diuen que agonitza, però que es revifa i es prorroga any rere any. La selecció d'un professorat capaç d'ensenyar bé i d'aprendre al llarg de tota la vida no es pot fer amb oposicions massives que no demostren gran cosa i que permeten a centenars de persones accedir a contractes blindats de per vida. Donada la formació inicial que reben els mestres i professors, és un miracle que n'hi hagi de tan bons.

Tothom parla dels resultats que s'obtenen a Finlàndia en el famós informe Pisa. Però, sense que es puguin comparar, s'ha de tenir present que Finlàndia té una bona educació compensatòria, una carrera docent de cinc a sis anys teòrica i pràctica, una acurada selecció del professorat i una alta consideració social cap a l'educació.