L’avaluació del sistema educatiu
Com és sabut, des del 1993 existeix a Catalunya l’anomenat Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, dins del Departament d’educació – aleshores Departament d’ensenyament– que ja recollia l’experiència d’un consell anterior d’avaluació per a la reforma del sistema educatiu. La seva responsabilitat és l’avaluació del conjunt del nostre sistema educatiu. Certament, la denominació de “consell” no és gaire adient per a representar la funció tècnica i normativa que té encomanda i per això al llarg dels anys es demanà la seva conversió en un institut o quelcom semblant, a més de deixar de dependre directament del departament, és a dir, del conseller de torn, que és el president nat del mateix, si bé fins ara sempre ha delegat el càrrec en una persona de la seva confiança. Jo mateix vaig gaudir d’aquesta confiança per part de la consellera Carme Laura Gil, entre el 2000 i el 2003.
Ara, la vigent LEC determina la conversió del consell en una agència, buscant un paral·lelisme amb l’organisme responsable de l’avaluació del nostre ensenyament universitari (Agència per a la Qualitat Universitària, AQU), però continuant depenent de manera orgànica del Departament d’educació, si bé, es diu, amb autonomia d’acció. En tot cas, serà el cap de l’esmentat departament qui nomenarà el president i director del nou organisme, així com els membres del seu consell assessor. Què lluny semblen aquells temps on els actuals partits governants a la Generalitat demanaven autonomia plena per al Consell d’Avaluació i que el seu president fos nomenat pel Parlament! Sembla que n’hi ha prou amb manar per oblidar-se de totes les demandes fetes quan un és a la oposició.
Però a banda de l’estructura i dependència que es vol per a la nova agència, el que resulta digne de comentari són les seves atribucions en l’esborrany de decret que hi ha al respecte. Perquè se li encomanen responsabilitats en l’avaluació dels directors escolars, en l’avaluació dels centres i del professorat, a més de l’avaluació del conjunt del sistema i l’elaboració de les directrius per a l’aplicació del currículum escolar. Ah!, també se li atorga un paper rellevant en el camp de la promoció de la recerca. Gairebé res!
Encara que s’assenyala que comptarà amb l’inspecció per dur a terme les tasques de l’avaluació dels centres, la veritat és que “de facto” la supleix com a responsable principal d’aquesta avaluació. I això és un greu error. No solament perquè l’agència no podrà abastar adequadament tota la feina que se li vol encomanar, sinó perquè així la inspecció quedaria com un simple òrgan administratiu al no tenir la responsabilitat de l’avaluació dels centres i dels directors, la qual cosa forma part de qualsevol concepció raonable del què ha de ser la supervisió educativa.
L’avaluació general del sistema mitjançant programes censals o de mostres és feina més que suficient per a un organisme que compleix una important tasca si ens pot dir, com fins ara, com està el conjunt dels centres i de l’alumnat de Catalunya pel que fa al domini dels continguts curriculars i les corresponents competències. Participar alhora en els programes internacionals d’avaluació amb mostres representatives, com ja es va començar a fer amb el PISA l’any 2003, ens seguirà donant un marc comparatiu que no podem perdre. I, naturalment, li queda un paper en la recerca, però hauria de ser l’estrictament vinculada amb l’avaluació, l’anomenada “investigació avaluativa”.
Dins les diverses dimensions que té l’avaluació de l’educació, el més sensat és repartir tasques, fent-la així més factible i propera a la realitat. Els directors escolars han de ser els primers avaluadors del professorat, en tant que són els caps de personal dels centres, seguits dels inspectors, que aporten una visió externa al procés. I aquests han de ser també els avaluadors dels directors, al temps que són avaluats, ara sí, per un organisme extern, com pot ser l’agència de nova creació. I no cal dir que l’agència s’ha de sotmetre a una avaluació periòdica a càrrec d’agències externes, que garanteixin el seu funcionament en paràmetres de qualitat, com ja ha fet l’AQU. Tothom ha de ser avaluat i ningú pot ser solament avaluador.
Encara que anem vers el final d’una legislatura, cal anar amb compte amb precipitacions legislatives que arribin a condicionar el què realment ha de ser un desig compartit: atès que el sistema educatiu resulta molt complex de governar i de millorar, això solament es podrà aconseguir si els diversos sectors i organismes s’hi veuen implicats de manera responsable, sense afany de pretesos controls per part de qui governi en cada moment.
