L’aula: escenari decisiu

La gran assistència en la XVII Tribuna d’Edu21 del passat 17 de novembre s’explica en bona part pel mateix títol que la convocava: com organitzem l’aula? Multidocència i agrupaments multimodals de l’alumnat. És a dir, debatre sobre el moll de l’ós de la qualitat educativa: la gestió de l’aula tant des del punt de vista docent com de l’alumnat.

Estem assistint a l’eclosió d’uns canvis emmarcats en la societat del coneixement que comporten noves potencialitats didàctiques, al temps que la resta de canvis socials ens situen en uns nous escenaris de la relació educativa en el marc de les institucions escolars. I aquestes transformacions, forçosament, tenen la seva traducció més vital en l’espai aula, en el lloc on es concreta la major i més decisiva influència educativa. En aquest espai l’organització docent i la de l’alumnat són dos vectors que, segons com els concretem, ens ofereixen un gran ventall de possibilitats d’innovació. Innovacions al servei d’una relació educativa que pugui atendre a tota la diversitat del nostre alumnat tot optimitzant la millor resposta per a cadascun dels membres del grup classe.

En la Tribuna esmentada Jordi Musons, director de l’Escola Sadako de Barcelona, no defugí la constatació que tota innovació en la docència ha de vèncer la inèrcia –molt arrelada– d’exercir-la tal com va ser rebuda en l’experiència escolar de cadascú. En aquest sentit, es produeix una discontinuïtat entre allò que es propugna en conferències, fòrums diversos, etc. en relació a la innovació docent i allò que cada dia es fa a les aules que ve marcat pel pes de la tradició i, a voltes també, per la por a què podran dir les famílies si fem propostes que s’allunyin dels estàndars didàctics i metodològics a l’ús. En aquest sentit Musons es preguntà sobre quantes escoles han incorporat de forma explícita i efectiva, dins el seu Projecte Educatiu, les opcions metodològiques per al treball cooperatiu, la resolució de problemes, el treball internivells, etc. Va reconèixer que no resulta senzill convèncer a l’equip docent de canvis metodològics no instal·lats dins l’entorn de seguretat que ofereixen les opcions clàssiques, tant de docència com d’organització de l’alumnat. I com a conseqüència advertí: qui no se senti capaç per assumir els canvis que no els provi!

Jordi Musons explicà les experiències que en el seu centre portaven a terme sobre la codocència com una evolució organitzativa a partir del treball en grups flexibles, i com una aposta per ajustar millor la resposta docent a les necessitats de la diversitat de l’alumnat. Treballar dos professors a l’aula simultàniament significa una gran eina de transferència que, a més, ens ofereix una visió més àmplia de la realitat, possibilita redefinir i revisar el rol docent i implica haver de treballar en equip, la qual cosa permet ser més eficaços, també en una organització de l’aula per grups cooperatius.

De grups cooperatius i de modalitats d’agrupament interedats dels alumnes versà la intervenció de l’altre ponent en la Tribuna, el professor Pere Pujolàs. És a dir, l’accent es posà ara en l’estructura de l’activitat de l’alumnat dins l’aula. Per Pujolàs cada aula ha de deixar de ser una simple col·lectivitat per a esdevenir una petita comunitat d’aprenentatge. I, per això, proposà una estructura organitzativa on, a partir de l’heterogeneïtat freqüent a les aules (alumnes amb rendiments baixos, altres mitjans i uns tercers alts), poder gestar grups classe on s’integressin una tercera part d’alumnes més petits (per exemple:1r o 4r de Primària) amb una altra tercera part d’alumnes mitjans (de 2n; de 5è) i finalment una altra part amb alumnes més grans (3r o 6è), per així possibilitar una vivència continuada amb uns mateixos professors tutors durant, com a mínim, tres anys i amb diferents companys d’edats més grans i petites. Això permetria que els alumnes amb més aptituds poguessin ajudar els de menys –amb independència de l’edat– i on els diversos rols propiciats per les edats cronològiques s’intercanviessin en, almenys, períodes de tres anys. Es tractaria de fer una aposta ferma per tenir grups cohesionats on es facilités l’aprenentatge grupal, i no només l’individual, i on la interacció professor i alumne, així com els aspectes emocionals, tinguessin un paper preponderant a l’hora de garantir la predisposició per a l’aprenentatge de tots els alumnes.

Després d’aquestes dues intervencions s’inicià un viu debat on es destacà que els canvis haurien de venir a partir que petits nuclis en els centres els impulsessin. I que ho fessin sense por a les errades, plantejant-los de forma flexible i on el treball en equip esdevingués l’únic mecanisme on recolzar les innovacions per, així, poder transmetre-les amb seguretat a les famílies i a la comunitat escolar. En qualsevol cas, la codocència i la multidocència, els grups cooperatius i els interedats en l’alumnat, etc. són fórmules que permeten obrir –desprecintar– una mica les portes de l’aula. Això, a l’ensems, fa guanyar en seguretat al poder compartir la feina docent i deixar de considerar-la un espai íntim i opac. Si alguna cosa posà sobre la taula aquesta Tribuna d’Edu21 fou la que ens cal, encara, molta feina per concebre la docència com una tasca veritablement d’equip i l’organització de l’alumnat com una oportunitat, no només per accedir òptimament a l’aprenentatge, sinó per viure i conviure dins una autèntica comunitat.