L’atzucac dels concerts
Fa tot just 25 anys de la llei orgànica del dret a l'educació (LODE), que va entrar en vigor per desenvolupar l'article 27 de la Constitució: garantir el dret de tothom a l'educació i fer-ho en un marc de llibertat i gratuïtat en determinats nivells. La seva aplicació va comportar un espectacular i necessari creixement de l'escola pública. També va posar en marxa els concerts educatius, previstos ja el 1970, com a mecanisme de participació de l'oferta social en la provisió de serveis educatius en règim de gratuïtat. La solució del concert va ser concebuda des del plantejament de subsidiarietat de l'oferta privada, pensant que podia ser una realitat transitòria, fins que l'oferta pública fes innecessària la concertada.
La realitat, però, s'ha mostrat tossuda i l'escola concertada no ha
desaparegut ni de bon tros, per bé que el model de concertada implantat
no presenta un balanç positiu, ja que acumula tres greus disfuncions. La
primera rau en el mateix concepte de concert. El concert és un
contracte que obliga l'escola a prestar el servei en règim de gratuïtat a
canvi de rebre de l'administració el finançament necessari. Però, a
diferència dels contractes lliures, en el concert les condicions només
les posa una part. Les condicions del servei i el seu finançament estan
fixats per l'administració. No hi ha cap mecanisme de revisió per part
de l'escola ni cap garantia de suficiència del finançament. Un contracte
draconià impossible de complir.
Les escoles concertades es troben
entre l'espasa d'un finançament insuficient i la paret de no poder
cobrar pels seus serveis en haver acceptat la condició de gratuïtat.
Davant aquest atzucac, l'única sortida ha estat demanar recursos a les
famílies que reben el servei, però de manera voluntària per no incomplir
les condicions. Són les aportacions “tan voluntàries com
imprescindibles”, en paraules del conseller Maragall. Una solució
deficient basada en una hipocresia social que ningú s'atreveix a
desmuntar i que, amb cada període de crisi, amenaça la subsistència de
les escoles que atenen població amb menys recursos. Les escoles
concertades s'han empobrit i el concert ha esdevingut sovint una ratera.
La
segona disfunció rau en el model de gestió. Tot i la titularitat
privada dels centres concertats, la LODE va maldar per la màxima
assimilació amb els centres públics. Per aquesta via, va introduir
models ineficaços de gestió i la configuració d'una direcció feble i amb
possibilitats d'esdevenir bicèfala en establir mecanismes d'elecció de
la direcció del centre impropis d'un model no ja de gestió privada, sinó
d'estricta titularitat privada. La necessitat d'una direcció general o
gerencial dels centres no ha estat mai abordada ni contemplada en el
concert.
En aquesta línia, cal esmentar el rol dels consells
escolars. La voluntat de donar participació en la gestió dels centres a
tots els estaments (professorat, pares i mares, alumnat, titularitat i,
més recentment, ajuntaments) a través d'aquests consells es tradueix en
un organisme poc efectiu, amb poques i mal delimitades atribucions i amb
competències tan impròpies com són intervenir en l'acomiadament de
docents.
La tercera disfunció prové d'una figura jurídica ben
insòlita introduïda per la LODE: el pagament delegat. El professorat
d'ensenyaments concertats, tot i ser personal del règim laboral comú i
contractat per la titularitat del centre, que és l'empresari a tots els
efectes, rep l'import del salari de mans de l'administració pública “per
delegació de la titularitat”. Només una desorbitada desconfiança podia
generar un sistema tan aliè a les normes i als usos i costums habituals
en la nostra vida social i econòmica.
A la pràctica, el pagament
delegat és un model ineficaç que duplica la feina a l'administració
pública i a les administracions dels centres, obligant sovint a
confeccionar una doble nòmina per a treballadors que ho són d'una única
empresa. El pagament delegat acaba configurant-se, doncs, com una mena
de jurisdicció laboral especial, font d'inseguretat jurídica i motiu de
complicacions pràctiques en la gestió dels centres. La seva permanència
és una rèmora.
Després de 25 anys d'aquest model de concert i de
patir les disfuncions assenyalades, la pregunta és: no caldria fer-ne
una reforma?
