L’actitud del docent condiciona la resposta dels alumnes?
Sovint classifiquem a les persones basant-nos en intuïcions a partir del sentit comú, però també, molt freqüentment, ens basem en els nostres prejudicis, actituds, o expectatives prèvies, sobretot quan ens referim al grup d’alumnes que anomenem “conflictius”, o amb baix rendiment escolar, o d’altres cultures, o aquells que tenen greus dificultats per trobar dins el context escolar comprensió, empatia, motivació o interessos que puguin respondre a les seves necessitats i contribueixin a autoregular el seu comportament. Sabem que la conducta està influenciada per les seves pròpies conseqüències.
De les experiències viscudes, de l’èxit o el fracàs
percebut en les relacions amb els altres, ens formem un concepte de nosaltres
mateixos, del que ens sembla que som capaços de fer i ens valorem en funció del
que ens han valorat els altres, dels reforçaments socials que hem rebut en
diferents situacions i en diferents contextos. Però hi ha actituds i conductes
que podem anar variant si els aprenentatges que rebem es basen en la motivació,
en l’escolta que ens ofereix l’altre, en la significació de la tasca encomanada
i, sobretot, en el reconeixement per part de l’altre –i en el cas dels alumnes
per part del mestre i els companys– de la feina feta, de l’esforç realitzat, de
la qualitat del resultat.
Com a docents, ens preguntem alguna vegada si la
imatge que tenen els nostres alumnes d’ells mateixos s’ajusta a la realitat?
Quines són les seves necessitats prioritàries? Quines situacions personals,
metodològiques, organitzatives, cal revisar o canviar per potenciar
l’autoestima, la competència col·laborativa amb els companys, la confiança amb
el docent? I amb qui comptarem per revisar els estereotips, per canviar les metodologies,
per revisar mentalitats tancades? Serem capaços de deixar de jutjar, a voltes
molt gratuïtament, les conductes dels nostres alumnes?
Algunes reflexions a partir de l’observació:
En una sessió
de seguiment i avaluació, els professors comentaven: “ En Youssef és un alumne
indisciplinat, desafiant, amb poca motivació, sovint fa absentisme, el dimarts
al matí no ve mai, diu que va al mercat. És un
alumne de risc social!”.
El desconeixement de la
realitat que viuen molts dels nostres alumnes i les seves famílies fa que els
comportaments que presenten no els puguem entendre si no els donem l’oportunitat
de parlar, d’explicar-se i així comprendre algunes situacions que els són
prioritàries i que, si aquestes no estan cobertes, difícilment podran interessar-se pels continguts curriculars. Podem considerar que és un alumne de risc
social el que es veu abocat cada dimarts, entre 6 i 7 del matí, a ajudar a
muntar les parades del mercat per quatre calerons que li donaran la
possibilitat, a ell i la seva família, de sentir-se més igual que els altres?
“Què
vols que faci amb aquest alumne a classe si no sap res!”.
Massa sovint quan ens
arriba un alumne nouvingut a l’escola algunes veus diuen que “no sap res”. Què
vol dir que no sap res? Sabem com contrastar els coneixements reals globals, i
no només aquells contemplats en les proves curriculars estandaritzades? Ens
fixarem exclusivament en la competència lingüística que aquest estudiant demostra
en les nostres llengües d’aprenentatge? Segurament, el seu destí serà el recurs
de l’aula d’acollida del centre on, teòricament, podrà adquirir el més
ràpidament possible el coneixement de la llengua per tal que es pugui
incorporar a l’aula ordinària. Però un cop allà, què? No hauríem de
preguntar-nos i posar atenció en el què sap fer i en el què és capaç de sentir,
més enllà de les competències lingüístiques?
És el
primer dia que la Neus,
la Ritu, en
Wissal, arriben a classe, la mestra ja ho té tot organitzat per donar-los la
benvinguda, l’espai és acollidor, a la classe hi ha rètols amb tots els
idiomes, el mapa del món on assenyalen el lloc de procedència de l’alumnat
divers que configura el grup classe. La mestra els dóna la benvinguda, amb un
somriure i els passa la mà per l’espatlla tot acompanyant-los al lloc que
ocuparan que, per cert, no és pas l’últim lloc de la classe. Les salutacions
amb diferents idiomes per part de la mestra i dels alumnes no es fan esperar.
En aquest cas la mestra ha
actuat de model envers els seus alumnes. Les persones aprenem noves conductes
observant les dels altres. Amb la seva actitud els ha transmès una manera de
fer que afavoreix la integració basada en el respecte i l’afecte, des de
l’acollida, l’educació emocional però també des de la més alta intel·ligència
pedagògica.
L’actitud del docent condiciona la resposta de
l’alumne? Evident. I també la de l’alumne condicionarà la del mestre. Ser
conscients del poder de les interaccions ens obliga sempre, en tot moment i no
només a l’aula, a actuar amb plena responsabilitat educativa.
