L’acollida als nouvinguts: més desorientació?

En les darreres setmanes el Departament d’Educació, lluny de deixar reposar el sistema educatiu català i donar-li un temps per a pair els darrers informes i, també, perquè pugui reflexionar i elevar propostes en relació al document de bases per a una Llei Catalana d’Educació, es dedica tanmateix, frenèticament, a anar presentant i anunciant noves mesures que no sempre tenen l’encert d’aixecar expectatives il·lusionadores i sí, en canvi, desorientar i contribuir a l’escepticisme generalitzat. La darrera d’aquestes mesures ha estat l’anunci d’un nou model que eufemísticament ha estat batejat com d’espais transitoris d’acollida. I com no podia ser altrament, la polèmica està servida.

Quan encara no hem consolidat, ni de bon tros, l’actual
model de gestió de l’alumnat nouvingut basat en el programa LIC (llengua,
interculturalitat i cohesió social) i, molt especialment, en les aules d’acollida; quan tampoc s’han publicat encara estudis seriosos sobre els
seus resultats i, per tant, els seus eventuals punts forts i febles, el
Departament –com ja ens té acostumats– llança una altra proposta que,
inesperadament, representa clarament un pas enrere respecte el model anterior d’acollida de l’alumnat nouvingut contradient
explícitament els principis pedagògics i l’esperit integrador del model vigent.

Resulta evident que els darrers temps el degoteig
d’alumnes nouvinguts en algunes poblacions catalanes, amb un alt índex de població
procedent de la immigració, fa especialment complicada l’organització i la
planificació dels centres, donat que molt sovint l’alumnat nouvingut una vegada
començat el curs incrementa unes ràtios de classe que ja es troben al límit dels
llindars raonables. Al mateix temps aquest alumnat, per les seves
característiques, demanda una atenció molt especial per part dels recursos d’acollida dels centres i que molt sovint també
es troben amb el màxim de places cobertes. A més, quants més alumnes nouvinguts
hi ha en un centre més desconcert s’acumula en el professorat no especialista
que veu com, a la seva classe, hi apareixen uns determinats alumnes sense les
competències bàsiques de les llengües d’aprenentatge de l’escola, el que
complica molt la intervenció educativa i didàctica envers aquests alumnes. Tot
això reclama per part de l’administració agilitat i eficàcia en el suport que
ha de prestar als centres en aquestes condicions. Ara bé, aquesta
circumstància, per ella mateixa, no justifica al nostre parer la creació d’un
recurs que, encara que se’ns presenta com a pla pilot, comporta implícitament
un determinat model de l’acollida que es basa en la separació
–o la postposició– de l’alumnat nouvingut respecte al català. El contacte
intensiu i primerenc amb la població autòctona, segons ens indiquen la majoria
d’estudis i experts en la temàtica, constitueix el factor més determinant per assolir
un ràpid i eficaç procés integrador i, amb ell, l’adquisició de la llengua del
país.

Què s’ha fet de la proposta de centre acollidor com a la següent fase del projecte de les aules d’acollida? Aquestes, com a recurs, no són prou
eficaces si no compten amb la complicitat i implicació activa i coordinada de
tot el centre (conjunt de professors, alumnat, pares i mares, equip
directiu...). L’aula d’acollida, sola, no resol ni el
problema de l’acolliment en
general ni, encara
menys, el de la integració a l’aula ordinària amb aprofitament pedagògic, és a
dir, amb les garanties que l’alumne no hi perdrà el temps quan s’incorpori a
aquesta aula ordinària sinó que en ella continuarà el seu gradual procés
d’integració i d’aprenentatge eficaç. Ens manquen aules d’acollida, i poder dotar-les dels recursos necessaris, dels
especialistes competents que requeririen, dels recolzaments efectius i professionalitzadors dels assessors i coordinadors LIC, etc. I també, i sobretot, ens resta la feina ingent
però bàsica d’implicar al conjunt del professorat, i a tot el centre en general,
en el projecte d’acollida i de postacollida, és a dir, el de
l’aprenentatge intens, compensatori i d’èxit de l’alumnat nouvingut, l’autèntic
projecte plenament integrador.

Doncs bé, quan estem molt lluny d’aquestes fites i
objectius, i no disposem d’una avaluació seriosa dels èxits o mancances del
model, se’ns presenta una mesura adreçada a l’alumnat nouvingut que arriba durant
el curs escolar proposant la seva incorporació, no al centre ordinari que li
correspongui, sinó a un nou espai o centre independent que se li denomina transitori d’acollida, perquè se suposa que l’alumne
romandrà només aquell mínim temps que li garanteixi acudir al centre ordinari i
poder seguir les classes amb una certa base lingüística. Però aconseguir aquest
nivell mínim per alguns pocs pot suposar un parell de mesos però per a la
majoria pot representar passar tot el curs en aquest centre transitori
d’acollida.
Un curs sencer on no tindrà cap mena de contacte amb l’alumnat autòcton de la
seva edat i que se suposa que l’any següent hauran de ser els seus companys de
classe. Quasi un any sencer sense la possibilitat de parlar i escoltar el
català amb alumnes catalanoparlants.

Coneixem les dificultats de determinats centres per poder
“preveure” l’alumnat que s’anirà incorporant una vegada començat el curs. Però
aquest alumnat no aterra en qualsevol població i escola del país per atzar. Les
administracions coneixen bé on es produeixen aquesta casos i en quina
intensitat aproximada ho poden fer. Per tant, coneixent els centres públics i
concertats susceptibles d’acollir aquesta població nouvinguda durant el curs, és
un simple problema de planificació educativa i provisió de recursos el fet de
donar resposta efectiva a aquestes necessitats. Els recursos econòmics i de tot
tipus que comportaran aquests nous espais o centres transitoris d’acollida serien més que suficients per poder
garantir, en el model actual, unes determinades places vacants en els centres
públics i concertats on es pugui preveure l’arribada de nouvinguts durant el
curs. Així, se’ls podria inserir en aules on les ràtios hagin estat
expressament rebaixades a l’inici del curs. Les escoles
concertades haurien de rebre les compensacions necessàries per aquesta mesura
si, sobretot, després no es compleix la previsió de matrícula viva.