La tutoria, assignatura pendent del sistema
L’assoliment del “progressa adequadament” és una aspiració no sempre reeixida del conjunt del sistema educatiu. Quasi sempre ens escau més allò del “necessita millorar”. I una de les millores de les que anem més mancats és, precisament, la recuperació i optimització de la tutoria, sobretot en l’ensenyament secundari on la dispersió d’intervencions fa més urgent la coordinació d’esforços i el redisseny de la tasca de tutoria.
La legítima aspiració dels responsables dels sistemes educatius envers la renovació –sovint epigrafiada com a “reforma”– dels plans d’estudis, no sempre resulta un èxit i, òbviament, les raons són diverses: manca de dotacions, de suport social, de formació de base i continuada dels docents; articulació poc harmònica dels agents educatius; expectatives inassolibles, etc. Una recurrent és, però, la tutoria que, en secundària especialment, no sempre es troba ben dissenyada, està poc reconeguda, és inadequadament inserida a l’horari escolar i, molt sovint, practicada de manera precària i atribuïda de forma aleatòria.
I si, com sembla, el rol del tutor és una peça clau per al desenvolupament personal i de progrés de l’alumnat i, segons Lázaro Martínez; “una especial forma d’enfocar la relació educativa” (1991, pàg. 9), de cap manera ens podem permetre la seua precarietat, atesa la responsabilitat integradora de la heterogeneïtat, funcionalitat i funció equitativa en les actuacions docents, de coordinació de l’equip de professors, d’intermediació amb les famílies i el context, que se li encomana al tutor o tutora. Això exigeix també intervencions de mediació amb els alumnes en l’àmbit de la classe, tot establint relacions de transacció i correlació entre les tasques proposades, l’ocupació dels estudiants en activitats acadèmiques i els resultats finals obtinguts.
Què està passant? Doncs que no és infreqüent trobar-se amb una “classe” de tutoria sovint buida de contingut, almenys de contingut interessant i útil. I això l’alumnat ho detecta aviat. La tutoria no pot convertir-se en una rutina, ni en una pesada obligació, ni en una rèmora, ni en un simple tràmit horari. Cal programar-la bé, també comptant amb els alumnes. És necessari tractar temes atractius i funcionals en relació als nois i noies. Cal implicar tot l’equip docent i posar-s’hi de veritat.
Altrament serà difícil harmonitzar, estructurar i sistematitzar –en conjunts coherents– l’assimilació dels sabers, de vegades massa dispersos, que els professors de matèria traslladen als estudiants. Convé dedicar temps i recursos a ensenyar a estudiar o, com s’ha dit massa vegades, a “aprendre a aprendre”. I cal, també, recercar temps i recursos a la tasca diària de l’orientació educativa, personal i d’integració grupal dels nostres adolescents. Perquè el tutor o tutora, amb els recolzaments adients (la resta de l’equip docent, l’equip directiu, el psicopedagog, les famílies, l’entorn, etc.) esdevé l’esglaó privilegiat de la cadena, el mitjancer entre el món de l’estudiant adolescent i el món dels adults, entre l’alumnat i el sistema.
Fora d’això, algunes investigacions (Adell i Sessé, 2003) palesen que la intervenció tutorial estaria afavorint l’anomenat benestar acadèmic dels alumnes tutoritzats i, per tant, obrint camins cap a l’obtenció de millors rendiments. Així que, no estaria de més que els administradors i els administrats ens qüestionéssim si un puntal tan important del sistema com és la tutoria realment “progressa adequadament” o bé “necessita millorar”. L’administració educativa caldrà que li dedique atenció al tema, que el prioritze –potser també econòmicament–, valore les alternatives possibles, li atorgue el rang acadèmic que cal i li faça el seguiment adient, avaluant les intervencions de tutoria i els seus efectes.
Es fa necessari que els administradors –especialment els professionals de la Inspecció Educativa– s’impliquen de veritat i acompanyen adequadament la tasca dels tutors i tutores, prestant-los tot el suport i suggerint les millores que convinguin. I els administrats –alumnes, famílies, professorat, tècnics de suport etc.– caldrà que s’il·lusionen raonablement en el repte de coprotagonitzar la formació d’infants i joves. Que no és poc.
Referències:
Adell, M. A. i Sessé, A (2003): “Un model d’equacions estructurals sobre la relació de l’acció tutorial envers el benestar acadèmic” Anuari de Psicologia de la SVP., vol. 8, núm. 1, 17-40. València.
Lázaro Martínez, J. J. (1991): “Los indicadores en el proceso evaluador”. Apuntes de Educación, núm. 43, oct.-dic. Madrid.
