La relació entre valors i educació

La XI Tribuna organitzada per Edu21 el passat 11 de novembre versà sobre el tema: Valors i educació. La presència de tres personalitats de reconegut prestigi en la temàtica: Victòria Camps, Gregorio Luri i Francesc Torralba, va comportar un alt nivell de reflexió que, alhora, ens possibilita extreure’n un seguit de consideracions de gran interès educatiu.

Victòria Camps relativitzà el concepte de crisi de valors negant-li el component actual però afirmant la seva permanent vigència. Podem deduir, doncs, que els valors no són immanents ni tampoc invariables, al contrari, uns romanen estables (llibertat, igualtat, tolerància, civisme, esforç...) i altres són discutits tot disminuint la seva incidència i donant pas a altres valors emergents. A la pregunta de com s’haurien d’ensenyar aquests valors, Victòria Camps reconegué que en l’àmbit d’una educació laica la dificultat de transmissió és elevada. I això perquè qui més ha abdicat en l’hàbit de la transmissió de valors ha estat la família i, encara més, els mitjans de comunicació. En relació a la concepció pedagògica criticà una excessiva tornada a la referència de Rousseau que allunya la possibilitat d’extreure de la persona el millor que porta a dins. Cal no oblidar, segons Camps, que tenim aspectes valuosos a preservar d’aquest món i que, per fer-ho, cal recuperar el sentit de l’autoritat i de la disciplina en la relació entre educadors i educants i, alhora, saber transmetre als alumnes l’existència d’unes normes i el seu compliment. Per a la Victòria Camps el fracàs escolar no és un tema tan greu com de vegades es pretén ressaltar, sobretot si ho contemplem des del nostre context i des d’una perspectiva recent, del nostre passat. Tanmateix, sí que reconegué que el valor de l’equitat és el que més pateix quan hi ha fracàs escolar.

Per a Gregorio Luri, en l’actualitat no hi ha una crisi de valors sinó una hiperinflació de valors. En canvi considera que sí que existeix una crisi de criteris. Criteris que ens calen perquè l’ésser humà pugui orientar-se. Va convidar a reflexionar sobre aquells valors que, avui, es troben sota sospita. Per Luri estem educant més en la indignació moral que no pas en la pràctica moral i es preguntà si en l’actualitat tenen cabuda en l’escola pública les postures no relativistes. Fins i tot, es sol qüestionar la pròpia objectivitat del saber tot relativitzant-lo sota el concepte de “cognitiu”. Luri va retreure a la Pedagogia no haver sabut valorar prou la seva tradició, més política, i haver deixat en mans de la Psicologia el món de l’ensenyament. Segons ell, caldria recuperar la confiança en la tasca de transmissió del saber, de la competència, que es deriva de la feina dels mestres i per això s’ha de tornar a imposar una certa idea de la jerarquia de la competència en el coneixement. En tot cas apuntà que el sol fet de parlar de valors ens apropa a la virtut, entesa com aquella convicció que es porta a la pràctica tot traient de nosaltres mateixos les màximes possibilitats. En això, els valors tenen més rellevància en l’aspecte quotidià, en la convicció de l’actuació diària, que no pas en la prèdica buida de grans proclames, de grans valors.

Francesc Torralba coincidí amb la idea que més que de crisi de valors hauríem de parlar d’un cert ocultament d’alguns valors al costat, evidentment, de l’emergència d’uns altres –com la sensibilitat pel medi ambient per exemple–. Per Torralba potser sí que caldria considerar l’existència d’una certa crisi en la transmissió de valors provocada, en part, per la pròpia inflació axiològica que comporten els fluxos de persones en les actuals societats plurals. En relació al nostre sistema educatiu va opinar que malgrat ser un sistema bastant equitatiu quan hi manca l’esforç, la constància, la perseverança... l’equitat se’n ressent. En canvi, quan hi ha esforç tota persona és capaç d’arribar molt lluny. També, per Torralba, ens cal digerir millor els fracassos i no imputar-los sempre als altres. Primer de tot cal preguntar-se què he fet jo perquè s’hagi produït el fracàs. En relació a si la virtut pot ser ensenyada constatà que sempre existeix l’exemplaritat, la transmissió mimètica dels valors, però que per fer efectiva aquesta exemplificació a partir del docent cal que tots els agents educatius vagin a la una. Almenys, en l’aspecte de l’educació en valors ens cal que tots tinguem una actuació coherent si volem que la transmissió arreli profundament en el discent. Tanmateix seria bo tenir en compte que perquè els valors quallin els cal un determinat tempo. Per tant, l’acció educativa en valors és més una aposta de futur que una realitat constatable en l’instant.

Hom no pot resistir-se a tornar a destacar unes reflexions finals que ens ha deixat una Tribuna d’Edu21 de gran calat:

• Hi ha valors sota sospita, ocults, que comporten, potser, una crisi de criteris per a l’elecció.
• Les dificultats més grans les tenim en el procediment de la transmissió dels valors i això comporta també un perill per a l’equitat educativa.
• El valor del coneixement, de la confiança, de l’esforç i de la constància són essencials. Tanmateix, parlar d’esforç significa que sigui compartit, que afecti a tothom i que abans d’exigir-lo als altres ens preguntem què fem nosaltres, com ens esforcem nosaltres.
• Els centres educatius han de disposar d’autonomia i flexibilitat per adaptar els valors al seu entorn social donat que, en definitiva, ensenyar valors és una manera d’actuar, de fer, davant els altres.
• No ens podem escapolir d’educar en valors; sempre ho estem fent, però la impregnació valuosa serà aquella que es derivi de l’exemple virtuós i, sobretot, si es basa en les conviccions d’un grup de mestres, d’una comunitat educativa coherent.