La reforma de l’acreditació

Hi ha alguns aspectes del sistema educatiu que romanen inalterables reforma rere reforma, dècada rere dècada. Formen part d’aquesta “normalitat” inherent a la lògica institucional.

Des de sempre anem a l’escola i ens avaluen; arriba la fi d’un trimestre i rebem un informe o butlletí de “notes”; quan acaba el curs ens diuen si “promocionem” o si fora convenient la repetició; quan finalitzem l’ESO, el batxillerat o un cicle formatiu ens comuniquen si hem “titulat” (acreditat) o no i, encara, amb quina nota mitjana o conjunt d’avaluacions i, això, ens ha de poder permetre o, pel contrari, ens impedeix seguir determinats itineraris formatius o laborals posteriors.

A l’inici de la tercera dècada del segle XXI, en relació a aquesta tradició avaluadora i “acreditadora”, no tenim res a dir? Aquí no hi ha res a reformar o innovar? Això no es toca? Perquè, és clar, proliferen les iniciatives pretesament innovadores de l’ensenyament i que afecten aspectes curriculars, metodològics, formatius, tecnològics, organitzatius, etc., però són molts pocs els que proposen una reformulació, a fons, del sistema avaluador i, per extensió, de l’actual repertori acreditatiu del nostre sistema educatiu.

Estem d’acord que tothom hauria d’assolir l’educació denominada bàsica després de deu anys d’educació obligatòria? Parlem d’assolir un conjunt de competències bàsiques que permetin a cada subjecte continuar aprenent, progressant, en aquells altres ensenyaments post-obligatoris que escullin i, pels quals, un bon sistema d’orientació els pot haver acompanyat -que no condicionat- en la seva decisió? Si estem d’acord amb això, la titulació de l’ESO és sobrera i amb una certificació del nivell de competències adquirit n’hi hauria prou. Llavors ens evitaríem aspectes del tot incongruents que perviuen en el nostre sistema on l’acreditació, o no acreditació, al final de l’ESO t’obre les portes a uns determinats estudis però te les tanca en una altres. I ho fa en una doble direcció que, a més, sempre damnifica als més vulnerables.

Si la teva “mitjana” de l’ESO no és prou “alta” no podràs accedir a determinats estudis dels cicles formatius. De què serveix, doncs, l’aparent supressió de les notes numèriques a l’ESO si a la fi el que compta és una mitjana aritmètica? Aquest aspecte sol perjudicar a aquells alumnes que han seguit un programa adaptat i que, per raons purament convencionals, no han estat “acreditats” amb notes altes malgrat hagin assolit plenament els objectius marcats en aquest programa adaptat. I, per altra banda, moltes juntes d’avaluació neguen la titulació de l’ESO a alguns d’aquests alumnes, malgrat hagin assolit plenament els objectius marcats en els seus programes, perquè si obtenen el títol es diu, llavors, que no podran cursar estudis de formació professional inicial, precisament aquell tipus d’estudis que els docents de la junta d’avaluació perceben com els més apropiats per aquests alumnes. I per això acaben decidint que no acreditin i, llavors, els “suspenen” l’ESO!

Portem massa anys amb aquestes incongruències però donat que afecten als alumnes amb més necessitats educatives, o a aquells altres de condicions socials més vulnerables, no sentim prou veus que reivindiquin la fi d’aquest tipus d’avaluació que no deixa de ser una altra variant de la denominada segregació escolar. Ens cal revisar a fons com hem d’efectuar l’accés als estudis post-obligatoris perquè no esdevingui una via de discriminació i, per tant, que es continuï perpetuant una funció de tipus classificador i seleccionador del sistema educatiu que esdevé una avantsala de la discriminació formativa, laboral i social de molts ciutadans.

Proposem que qualsevol estudi post-obligatori hagi de comptar amb un període inicial, variable segons la característica de la seva oferta, que permeti a l’aspirant, per un costat, mostrar les seves competències ja adquirides però, per l’altre, també el seu potencial des d’una visió competencial integral (per tant contemplant els aspectes axiològics, actitudinals, socials, comunicatius, etc. juntament als acadèmics o procedimentals) i que pugui demostrar l’adquisició dels components bàsics per a seguir la formació en aquells estudis després del període inicial. Aquest sistema potser seria vist al principi com una pèrdua de temps a l’haver d’incorporar aquest període de formació prèvia però, a la llarga, estem segurs que es guanyaria eficàcia perquè evitaria molts dels actuals abandonaments prematurs dels estudis, al temps que no malbarataria tants talents potencials que ara no aprofitem perquè, simplement en un moment determinat, el sistema els ha foragitat. I ho ha fet en base uns indicadors conjunturals i projectius, que és com actua el sistema d’avaluació-acreditació actual. Conjuntural perquè es basa en un suposat diagnòstic del nivell de competències, bàsicament acadèmiques, adquirides en aquella data i edat concretes; i projectiu perquè d’aquesta diagnosi temporal s’extrapolen les expectatives d’adquisició de futures competències de l’individu, però ningú pot predir quina hauria estat la seva trajectòria futura si la manca de títol, o de la nota mitjana corresponent, no li hagués barrat el pas.

En definitiva, el que reclamem és que ens cal revisar el nostre sistema d’avaluació-acreditació a la llum de les disfuncions i perjudicis que provoca a una part molt important dels nostres joves, tot condicionant força el seu futur amb grans costos socials, psicològics i de tot tipus per a tota la comunitat. Demanem que els esforços i energies que estem dedicant a les reformes i innovacions pedagògiques de molts elements del sistema educatiu, plenament necessàries, no eclipsin (per més mandra que ens faci perquè resulta un tema de gran complexitat) la necessària reformulació del sistema actual de titulació, acreditació, ponderació avaluadora, etc. Un sistema que, al nostre parer, no s’adequa a l’exigència de flexibilització que demana el nostre món formatiu i laboral actuals. I que tampoc garanteix el dret inalienable que té tota persona de no veure’s impedit o dificultat en el seu procés d’aprenentatge al llarg de tota la vida i a tots els nivells (cultural, acadèmic, laboral, social, etc.).