La pedagogia racionalista de Francesc Ferrer i Guàrdia

El proper 13 d’octubre d’enguany (2009) es complirà un segle de l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia (1854-1909) al castell de Montjuïc, acusat de ser l’instigador dels successos de la Setmana Tràgica que van sacsejar la vida de la ciutat de Barcelona –llavors una veritable Rosa de foc– a les darreries del mes de juliol de 1909.
En qualsevol cas, no hi ha dubte que l’obertura de l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia al carrer de Bailén de Barcelona l’any 1901 constitueix una fita cabdal per a la nostra pedagogia. D’una banda, i enfront de les prestigioses escoles de les congregacions religioses establertes al peu del Tibidabo, l’Escola Moderna havia de ser modèlica per a altres establiments similars que havien de seguir el seu sistema, mètodes i llibres. Per altra part, l’Escola Moderna recuperava la tradició laïcista del segle XIX, alhora que volia oferir un ensenyament alternatiu que signifiqués un trencament amb l’ordre liberal-burgès que s’havia instaurat i que, a França, representava el sistema escolar de la III República. A més, els diumenges al migdia s’organitzaven a la seu de l’Escola Moderna –situada com hem dit a la dreta de l’Eixample– unes conferències sobre temes d’interès científic i social que, conjuntament amb les campanyes d’extensió cultural en els centres obrers, contribuïen a divulgar els avanços científics i socials. Unes conferències que –per la temàtica i moment en què es celebraven– van irritar a l’Església que, contrariada per la divulgació de les doctrines evolucionistes, va condemnar a Odón de Buen, catedràtic de la Universitat de Barcelona i un dels conferenciants habituals de l’Escola Moderna.

Ben mirat, l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia va saber combinar les noves corrents ideològiques –en especial, el racionalisme, l’evolucionisme i el positivisme, és a dir, el cientificisme– amb un ideari social d’ascendència llibertària i internacionalista, que entroncava amb les aspiracions dels vells anarquistes del temps de la Primera Internacional (1870). Naturalment, darrera de la pedagogia de Ferrer i Guàrdia també es detecten influències com la pedagogia de Paul Robin, un educador que havia defensat la conveniència d’una educació integral que promogués totes les dimensions de l’infant (física, intel·lectual, moral) des d’una posició compromesa amb la realitat i el canvi social. De fet, aquest ensenyament integral –que Ferrer va fer seu– aspirava a un nou plantejament global que incorporava la higiene, els jocs, les excursions i la vida en contacte amb la natura en el terreny de l’educació física; la ciència en l’àmbit de l’educació intel·lectual; i, la solidaritat en el camp de l’educació moral en detriment de l’ensenyament del catecisme que així desapareixia de l’escola. Una pedagogia, en definitiva, que s’oposava als postulats de l’educació tradicional, és a dir, a una educació passiva, memorística, religiosa i literària, que a través de l’emulació entre els escolars afavoria l’egoisme i l’individualisme.

Aviat moltes escoles que depenien d’ateneus i associacions obreres van seguir el sistema pedagògic implantat per Francesc Ferrer i Guàrdia que no només va capgirar els continguts sinó també la metodologia de l’ensenyament amb la defensa de la coeducació de sexes i de classes socials, aspectes que van desencadenar l’enemistat dels elements benpensants i clericals. Una escola, al cap i a la fi, que va incorporar noves tècniques i materials procedents de França, i que buscava establir lligams amb la societat per tal de promoure la millora social. En fi, una escola que perseguia l’autonomia dels infants i que rebutjava qualsevol forma de coacció exterior, ja fossin càstigs o exàmens. En última instància, Ferrer volia acabar amb el prejudicis que afectaven negativament a la infància i, per extensió, a la classe obrera per tal que, a través de la llibertat de pensament, hom pogués actuar responsablement.

En darrer terme, l’Escola Moderna –com bé indicava el seu nom– volia transmetre uns nous valors allunyats del pes de la tradició, representada per la religió catòlica, el patriotisme, el militarisme, el liberalisme polític, l’organització social en classes, els privilegis dels poderosos, etc. Enfront de tot això, Ferrer i Guàrdia va presentar una alternativa des del moment que no només reclamava la separació entre Església i Estat, sinó que defensava l’eliminació d’ambdues institucions. Endemés, el fet de no acceptar l’estat –l’Acràcia havia de substituir al vell sistema de la democràcia liberal que feia dècades que funcionava de manera decadent– distanciava l’Escola Moderna de l’escola-caserna de l’estat-nació, de manera que el catecisme constitucional, el foment del patriotisme i del militarisme quedaven impugnats i eliminats de soca-rel.

Pel que fa a la llengua, Francesc Ferrer i Guàrdia –que va recollir el seu ideari en el llibre La Escuela Moderna, escrit l’any 1907 i que va ser publicar després de la seva mort– va renunciar a utilitzar el català, i es va decantar pel castellà, per bé que va proposar l’esperanto com a llengua que havia d’afavorir el seu somni d’una societat cosmopolita, fraterna i racionalista, on no haguessin diferències. A grans trets, la pedagogia de Ferrer respon –d’acord amb la tradició il·lustrada– al desig d’educar a homes i dones lliures que es valguin de la seva pròpia raó, amb l’únic referent del progrés científic. Naturalment, noves disciplines científiques –que llavors començaven a caminar– com la psicologia i la sociologia havien de tenir cabuda en els seus plantejaments pedagògics que –com veiem– representaven bones dosis d’innovació i progrés en sintonia amb els incipients corrents de l’Escola Nova. Ras i curt: l’Escola Moderna volia persones que pensessin lliurement i que, al seu torn, prenguessin consciència de la necessitat de canviar la societat per aconseguir una organització social més justa, fins el punt que el foment de la ciència –de la ciència positiva i evolucionista aplicada a tots els camps del coneixement– havia de restar al servei de l’alliberament del gènere humà.

A l’hora de fer valoracions, ens podem preguntar què hagués estat de la pedagogia de Ferrer sense el seu tràgic i injust fi. Probablement la seva fama no s’hagués escampat amb la força que ho va fer i, igualment, la seva pedagogia hagués pogut ser objecte d’anàlisis i valoracions menys apassionades. En qualsevol cas, ningú pot dubtar que Francesc Ferrer i Guàrdia és un pedagog de referència –paradoxalment més a fora que a dins de Catalunya– que va saber aclimatar un seguit de principis innovadors, molts dels quals ja eren coneguts a l’Europa de finals del segle XIX. Sigui com sigui, aquesta constatació –la presència en la pedagogia racionalista de Ferrer de diverses influències– no pot negar una realitat evident: la modernitat de la seva proposta que, a més, va saber canalitzar a través d’un seguit d’instàncies (conferències, llibres, editorial, etc.) que la van difondre per tot el món, no només per Europa sinó també per Amèrica. Amb l’error Ferrer comès per les autoritats polítiques del principi del segle XX, el mite Ferrer estava servit. Ara ens queda a nosaltres destriar el gra de la palla, per tal de valorar les aportacions d’aquest pedagog racionalista, defensor de la laïcitat i del lliurepensament, víctima de la intolerància, que ha influït poderosament –aquí tenim, per exemple, el moviment de les escoles lliures (free schools)– en les propostes educatives contemporànies. La pedagogia anti-autoritària i llibertària –amb Neill i Summerhill– n’és també una bona mostra. Negar-ho seria una ximpleria; ara bé, pensar que Ferrer i Guàrdia és l’únic referent per a la nostra pedagogia probablement sigui una desmesura i, fins i tot, un despropòsit.