La pedagogia de l’alternança a l’educació superior (I): qualitat formativa i professionalització

Ara que sembla que ja tots hem entès i evidenciat en part les noves exigències que comporta l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) i les implicacions pràctiques de la Declaració de Bolonya a l’ institució universitària, em permeto l’atreviment de plantejar un nou repte, coherent amb la dinàmica i canvis actuals del món universitari. Em refereixo concretament a la inclusió de la Pedagogia de l’Alternança en els plans d’estudis universitaris tant de grau com de postgrau.
Fa temps que els més dedicats a la recerca sobre la formació universitària desitgem que aquest paradigma formatiu nou i vell alhora, sigui present pel seu valor didàctic  tot i que comporti una complexitat organitzativa a una institució en què la dinàmica del canvi és molt lenta i dificultosa. La implementació a la universitat del binomi formatiu “estudi-pràctica professional” generalment simultànies en el temps, reportaria un increment de qualitat a l’Educació Superior i contribuiria molt directament a la rentabilització de recursos formatius i a la sostenibilitat del sistema que se’n beneficiaria de diverses maneres. Aquesta perspectiva formativa proposada facilita aproximar de forma real el món del coneixement al món professional no de forma externa, sinó de forma natural amb la implicació dels estudiants en els escenaris professionals reals i amb la vinculació dels professionals en el món universitari.  Pot contribuir a desenvolupar millor el perfil de ciutadà que requereix la nova societat del coneixement i que reclamen tots el documents educatius de l’Unió Europea (art. 150 del Tractat d’Amsterdam, i altres).

Existeixen nombrosos estudis sobre el potencial formatiu de l’experiència en la formació pràctica dels estudiants però tot i així la docència universitària no ha incorporat aquesta font d’aprenentatge suficientment en el nostre país. Les raons poden ser moltes però ni ha dues bastant obvies: per una banda, cert desconeixement per part del cos docent universitari dels fonaments teòrics de l’aprenentatge experiencial, i per altra, conseqüència de la primera, la dificultat pràctica del professorat per a gestionar sistemàticament aquest recurs didàctic. Com a conseqüència, l’aprenentatge a partir de l’experiència es tracta i gestiona en els plans d’estudi ben sovint  de forma intuïtiva y arbitrària. Resulta encara difícil als docents universitaris preveure, planificar i avaluar el procés d’aprenentatge que parteix de l’experiència i de la pràctica (learning by doing), donat que el costum és aplicar a la pràctica els coneixements teòrics.

En la base d’aquestes qüestions pedagògiques entorn a la formació universitària hi trobem un repte formatiu interessant: facilitar als alumnes durant la seva formació una articulació ben travada del seu coneixement teòric i també del pràctic. Un camí en aquesta línia és l’aposta per part de les universitats europees –algunes ja han iniciat aquest procés d’acord amb les propostes de l’EEES– de plantejar la formació per competències, amb tota la mobilització de recursos teòrics i pràctics que comporten per part dels alumnes.

Actualment els postulats de l’alternança no s’entenen com una forma de fer compatible treball i formació sinó com una opció i sistema pedagògic capdavanter que està experimentant en algunes universitats. La major part d’elles han començat a implantar-la als estudis de postgrau i introduir-la en els estudis de grau, que esdevé una innovació en la formació de primer cicle.

En els països menys desenvolupats o desafavorits en el passat encara queden certs vestigis d’un concepte de la pedagogia de l’alternança (combinar formació-estudi i treball) com una realitat lligada a una formació de segona categoria. Els protagonistes d’aquesta opció eren les persones que des del punt de vista socio-econòmic no podien dedicar-se exclusivament a la formació acadèmica i –conscients de la necessitat de preparar-se intel·lectualment o manualment– alternaven l’ofici i la feina professional amb l’estudi, dedicant-se amb esforç  a les dues tasques diferents però simultànies en el temps. El treball els reportava subsistència econòmica i l’estudi-formació reportava qualificació personal i professional. Aquest plantejament ja està superat actualment tot i que en pugui quedar algun vestigi.